Funcionament de l'empresa: coses complicades d'entendre, per blocs temàtics
L'empresa com a organització i el seu entorn
Concepte d'empresa
A vegades ens resulta complicat definir conceptes que, abans d'enfrontar-nos al problema de definir-los, haguéssim dit que coneixíem perfectament. L'empresa és un d'ells, i una de les raons per les que ens pot costar tant (encara que la principal és, sota el meu punt de vista, el fet que tothom coneixem milers d'exemples d'empreses amb les quals a més convivim cada dia, i per tant estem convençuts de saber què són) és el diferent tractament que del tema fan dues branques del saber tan properes entre sí per als no professionals com són l'economia i l'economia de l'empresa.
L'economia general veu l'empresa com a agent econòmic, ja que el que l'interessa és dilucidar el seu paper dins el sistema (sigui quin sigui aquest, sempre han existit empreses). En aquest sentit, la defineix com l'agent que s'encarrega de la producció (transformar els factors per a convertir-los en béns) i la distribució (emportar ela bens transformats allà on el consumidor els pugui adquirir), en contraposició a les famílies, que serien l'agent encarregat del consum d'aquests béns i de proveir de factors a les empreses a canvi d'unes rendes, la distribució de les quals seria per tant el tercer paper principal d'aquestes dins el sistema econòmic (encara que l'últim agent, l'estat, les redistribueixi després, per assegurar un mínim nivell de justícia social). O sigui: l'empresa fa servir uns factors (recursos naturals, capital, treball) pagant els quals assegura als seus posseïdors l'adquisició d'unes rendes per poder consumir, i amb aquests factors produeix una bens per a que aquells que reben les rendes puguin gastar-les en el consum d'aquests bens. Aquesta visió ens dóna una visió limitada, però fonamental, del que és una empresa: és l'agent que assegura que el sistema ofereix bens que resolguin necessitats, i és l'agent que assegura que les persones que viuen dins aquest sistema s'organitzen per a treballar en aquesta producció i obtenen mitjançant aquest treball els mitjans per adquirir els béns que necessiten.
L'economia de l'empresa analitza, però, no tan el que fa l'empresa com a agent entre altres agents sinó com funciona aquesta per sí mateixa, quins elements la composen, què fa, com ho fa. I, en aquesta línia, les característiques que aquesta branca de coneixement ressalta del concepte d'empresa són:
-Es tracta fonamentalment d'una organització de factors productius de tot tipus: humans, materials, financers. És a dir, és una manera de posar factors a treballar conjuntament, però sempre organitzadament.
-Totes les persones que treballen dins l'empresa tenen els seus objectius personals i de grup, però tenen, a més, l'objectiu comú que l'empresa tingui èxit en el seu fi general, ja que això els facilita perseguir les seves pròpies metes.
-L'activitat que l'empresa porti a terme com a fi general (fabricar i vendre cotxes, per exemple) sempre té lloc en un ambient de risc, ja que cap empresa té assegurat l'èxit de la seva activitat sota qualsevol circumstància.
Aquesta visió ens revela també trets absolutament definitoris del concepte d'empresa, llavors.
Posant tot allò que una i altra branca consideren fonamental, en conseqüència, podríem elaborar una definició del concepte d'empresa similar a a questa:
És aquell conjunt de factors productius (humans, materials i financers) que treballen organitzats per a la consecució d'un objectiu comú: l'obtenció de rendes mitjançant la producció i/o distribució de bens que resolguin necessitats socials. Aquesta obtenció dependrà de l'èxit de la seva manera d'organitzar-se i produir o distribuir, ambient que denominem "de risc".
Objectiu final i objectius intermedis de l'empresa
Totes les empreses tenen un objectiu final, una funció que realitzen com a agents productius del sistema econòmic i que constitueix la raó per la qual existeixen i per la qual poden obtenir els mitjans per poder seguir existint. Parlem de fabricar un mitjà de transport per a la societat en el cas d'una fàbrica de cotxes, de posar a l'abast dels consumidors tot l'espectre de béns de consum assidu en el cas dels supermercats, de prestar-hi serveis de reparació de vehicles en el cas d'un taller. Malgrat tenir aquesta meta com a raó mateixa d'existència i com a objectiu últim de tot allò que fan cada dia, les empreses necessiten treballar amb objectius més concrets per poder prendre decisions, organitzar la feina i controlar si tot allò que fan facilita en realitat la consecució de l'objectiu final. Aquests objectius més concrets es diuen objectius intermedis, no només perquè molts cops no condicionen a tota l'empresa sinó només a part d'ella sinó també perquè sempre tenen un termini de realització relativament curt. Objectius intermedis dels exemples anteriors podrien ser el llançament d'un model nou en tres mesos (fàbrica de cotxes), la millora de les condicions de treball per als empleats (supermercat) o la formació dels treballadors per introduir noves eines en el cas del taller.
Per què no parlo de maximitzar beneficis quan parlo de l'objectiu final de l'empresa
Moltes definicions que trobareu del que constitueix l'objectiu final de les empreses inclouen tant la seva funció com a agents econòmics productius (fabricar tal cosa, vendre tal altra, prestar tal servei) com el fet que s'ha de desenvolupar tal funció assegurant-se d'obtenir el màxim benefici en fer-ho. La raó per la qual jo no incloc cap referència a aquesta maximització de beneficis a la meva definició d'objectiu final de les empreses, ni aquí ni a classe, és que no considero que tal comportament sigui definitori del concepte d'empresa com indubtablement sí ho és el fet de produir o distribuir algun bé o servei. No es tracta de negar que el benefici com a motivació perquè sorgeixin empreses que resolguin les necessitats dels consumidors funciona, perquè sí ho fa en gran mesura: si una persona amb capital estalviat pot obtenir beneficis invertint-lo en muntar una empresa que resolgui necessitats no resoltes, ho farà. Es tracta de negar que com a societat hàgim irremeiablement de permetre que la maximització d'aquest benefici sigui l'objectiu últim de les empreses, ja que d'aquesta manera el que estem fomentant és que aquest objectiu passi per davant de la raó per la qual havíem decidit deixar que aquesta persona fes diners amb nosaltres: abastir a la societat de productes que resolguin les necessitats de la millor manera possible. Perquè la millor manera no significa necessàriament la més barata, i això és molt important que no ho perdem de vista. Les empreses han de poder obtenir beneficis perquè els estalviadors continuïn invertint (al menys mentre no ens inventem un altre sistema econòmic que funcioni millor que aquest), però la societat no pot permetre, i ha de posar els mitjans legals per no permetre-ho, que aquest sigui el seu objectiu últim (encara que ho sigui per al propietari de l'empresa com a persona, no és incompatible), simplement perquè massa vegades aquest objectiu està en conflicte amb aquell que fa les empreses necessàries per a la societat. Tot això està molt relacionat, en el món d'avui dia i tal i com funciona el nostre sistema econòmic, amb el tema de la separació propietat/direcció de les empreses sobre el qual reflexiono a l'últim punt d'aquesta pàgina.
Diferència entre objectius intermedis tècnics, de personal i de mercat
Qualsevol meta que tingui a veure amb el capital físic de l'empresa, amb tot allò tangible que té per a produir o vendre (màquines, magatzem, mitjans de transport) serà un objectiu tècnic d'aquesta empresa. Exemples d'aquest tipus d'objectius serien adquirir màquines que consumeixin menys electricitat o millorar el sistema d'emmagatzematge per fer-lo més ràpid.
Els objectius de personal són fins relacionats amb els treballadors de l'empresa i la seva organització, com el seu nom indica. Exemples d'aquests objectius serien augmentar la promoció interna (augmentar les responsabilitats i remuneració de treballadors que funcionin abans de contractar a algú de fora per fer aquesta feina de responsabilitat) o facilitar-los l'ús d'una guarderia dins la pròpia l'empresa per fer-los més senzilla la conciliació laboral i familiar.
Els objectius de mercat tenen a veure amb la posició de l'empresa dins aquest mercat: posicionament de la/les marca/ques entre els competidors (veure tema 8), percentatge de vendes, públics a què arriba, llocs on es ven el producte... si l'empresa vol apujar les vendes un 3% en un any o emetre un nou anunci per fer l'imatge de la marca més “dolça” estaríem parlant d'objectius de mercat.
Compte! Heu de pensar que molts objectius intermedis poden comportar, a l'hora de portar-los a terme, objectius de més d'un tipus al seu torn. Per exemple, si una fàbrica de cotxes vol llençar un nou model abans que acabi l'any, per fer-ho hauria segurament de planificar objectius de tots tres tipus, ja que no només canviant el sistema productiu en sí (les màquines, objectiu tècnic) s'aconsegueix vendre un nou model de cotxe: com a mínim s'haurà de posar en marxa tot un pla de màrqueting amb multitud d'objectius de mercat involucrats. Però no patiu: els exemples que entraran als exàmens seran suficientment simples perquè no dubteu, ho prometo :)
Els elements que constitueixen l'empresa
Una empresa. com dèiem, és un conjunt d'elements que interactuen conjuntament per un objectiu comú. Doncs bé: aquests elements poden ser l'humà, el material, la organització i, per últim, l'entorn.
L'element humà de l'empresa són totes aquelles persones que hi posen treball o capital. Els tres grups principals que composen aquest element són els treballadors, el o els empresari/s i el o els propietari/s. Per entendre què vol dir que l'empresari no sigui el propietari de l'empresa (molts cops ho és, però gairebé mai en el cas de les grans societats anònimes) podeu consultar l'últim punt d'aquesta pàgina, el que explica en què consisteix i els problemes que origina aquesta separació propietat/poder de decisió dins l'empresa. Una característica d'aquest element humà és, a més,que malgrat treballar junts per l'objectiu comú que indubtablement és que l'empresa funcioni, cada grup que conforma aquest element té els seus propis objectius grupals, i que moltes vegades aquests objectius de grup són incompatibles entre sí. Per exemple: els treballadors, a més de voler que l'empresa sigui el més rendible possible, voldran tenir la màxima participació dins aquesta rendibilitat, participació que obtindrien a costa de la de propietaris i empresaris. Al seu torn, empresaris i propietaris poden tenir objectius que no acabin de coincidir. Per saber més sobre aquest conflicte dirigiu-vos a l'últim punt d'aquesta pàgina, com us deia més amunt.
L'element material està compost evidentment per tots els actius físics de l'empresa, tot allò propietat de l'0empresa que es pot tocar i que participa d'alguna manera en la producció i/o distribució de béns o serveis que aquesta porti a terme com a activitat principal. Precisament perquè tot allò que compra l'empresa no es destina al consum sinó a la producció, diem que aquests béns són béns de capital. El capital, al seu torn, pot ser fix o circulant. El primer està format per totes aquelles coses que romanen a l'empresa més d'un cicle productiu, és a dir, inversions que no es consumeixen en produir els béns o serveis un cop. Un exemple serien les taules de les oficines de comptabilitat d'un supermercat, les màquines d'una fàbrica de sabates, la caixa registradora d'una botiga de roba... el capital circulant, però, està format per totes aquelles inversions que duren només un cicle productiu, que es consumeixen en la producció o distribució: els teixits a una fàbrica de roba, l'electricitat (i la cran) a una carnisseria, la benzina a un taxi...
Considerem que l'organització és un element més de l'empresa perquè els millors elements humans i material del món, sense organitzar-se per treballar junts cap a un objectiu comú, no constituirien cap empresa, sobretot perquè serien incapaços de portar a terme activitat productiva alguna. Com estan organitzats aquests elements, quin lloc ocupa cadascun dins el “mapa” de repartiment de tasques i responsabilitats, és un aspecte igual de determinant que la resta a l'hora de constituir una empresa, i per tant és un element més que la defineix. Per saber més sobre el concepte d'organització dins l'empresa podeu esperar a estudiar el tema 3 o llegir les meves notes sobre aquest tema, aquí.
L'entorn està format per qualsevol factor de qualsevol naturalesa (persones, lleis, trets culturals, circumstàncies econòmiques) que afecti d'alguna manera les decisions que s'hi prenen. L'entorn és l'únic element que no és intern a l'empresa, sinó extern. La raó per la qual considerem que malgrat no trobar-se dins l'empresa es tracta d'un element més de la mateixa és que, com la resta dels seus elements, l'entorn d'una empresa defineix què és i com és aquesta.
Què és l'entorn general (macroentorn) i què n'és l'específic (microentorn)
Dèiem que l'entorn és tot allò extern a l'empresa que afecti d'alguna manera la seva forma de actuar, qualsevol decisió que es prengui allà. Doncs bé: de tots aquests factors, alguns pertanyen a l'entorn general de l'empresa i la resta ho fan a l'específic. La diferència es molt simple: l'entorn general seria la societat on treballa l'empresa, i l'específic seria el sector. En el cas de per exemple la marca de vambes “Victoria", l'entorn general seria Espanya (no tot el que passa a Espanya, només el que li afecti a ella)i l'entorn específic seria el sector del calçat dins l'estat (igual, tot el que li afecti dins el sector). Dins l'entorn general podem distingir quatre tipus de factors: els polític-legals, els econòmics, els socioculturals i els tecnològics. Un exemple d'un factor de l'entorn general de Victoria seria, llavors, el fet que a Espanya agradi molt el calçat lleuger de cara a l'estiu (factor sociocultural), i el fet que els consumidors tinguin, amb la crisi, molt menys renda disponible que abans per la compra de peces de vestir en general (factor econòmic). Compte, no hem d'analitzar aquí com li afecta a l'empresa cada factor, només si són factors del seu entorn o no (si li afecten d'alguna manera). Un exemple de factor del seu entorn específic seria l'entrada d'un nou competidor al sector, com ara una multinacional que fabriqui i vengui sandàlies (perquè li afecta; si fos una empresa de venda de calçat d'hivern pertanyeria al sector de Victoria però no al seu entorn, veieu la diferència?).
Truc: si dubteu de a quin nivell d'entorn pertany algun exemple que us posin, penseu si afecta a totes les empreses del país per igual, o si ho fa només a les que fabriquen el mateix que ella.
Quina relació existeix entre els conceptes de Responsabilitat Social Corporativa, codi de conducta intern, balanç social i Objectius de Desenvolupament Sostenible
La responsabilitat Social Corporativa o RSC és un concepte abstracte, que fa referència a quan una empresa, de manera voluntària, decideix tenir en compte l'impacte social i mediambiental de les seves accions a l'hora de decidir com funcionar en tots els sentits. Té com a objectiu generalment millorar la imatge i la competitivitat de l'empresa, però en qualsevol cas sempre té conseqüències positives en l'entorn en què i de què viu l'empresa. Per desenvolupar pràctiques de RSC, una de les eines que tenen les empreses són els codis de conducta interns. Aquests són recopilacions de principis ètics i normes d'actuació que han de complir tots els membres de l'empresa, idealment decidits entre tots. Pet tant, un codi de conducta és una eina més per desenvolupar la RSC. D'altres són implementar mesures de conciliació familiar per a la plantilla, de reducció de l'impacte mediambiental...
El balanç social també és un document, i també ajuda a millorar la RSC de l'empresa, però en aquest cas no és una eina per implementar-la, sinó per mesurar el compromís que l'empresa té amb les mesures ja proposades. Conté dades, dades d'allò que s'havia proposat l'empresa amb els seus objectius d'RSC, i del que finalment s'ha fet.
Els ODS, en canvi, no són part com a tal de la RSC. Són objectius que la ONU considera que s'han de complir abans de l'any 2030, i del que serveixen a l'empresa, sobretot el 7, el 9 i el 12, és d'inspiració, de guia, a l'hora de proposar mesures pròpies de RSC. Per exemple, el 12 és "Consum i producció responsables": en aquest sentit, totes les empreses poden col·laborar amb el seu entorn produint béns que generin menys residus, per exemple.
El conflicte d'objectius entre propietàries i empresàries: què és la separació propietat/presa de decisions i quines conseqüències té
Més amunt parlàvem del conflicte d'objectius que existeix a l'empresa entre els diferents grups humans que hi treballen o hi inverteixen. Doncs bé: en el cas del conflicte entre propietàries i empresàries, a més de conèixer les característiques bàsiques d'aquest conflicte, trobo que hem de reflexionar una mica més enllà, i plantejar-nos sobretot les conseqüències nefastes que té aquest conflicte per a consumidors i medi ambient, és a dir, per a tots nosaltres. I és que considero que aquest conflicte, i el fet que la propietat del capital de les empreses on existeix aquest conflicte tingui les característiques que té, constitueixen dos dels trets més perillosos del nostre sistema econòmic i una de les raons principals, a més, per les que ens trobem ara mateix patint una de les pitjors crisis econòmiques de la història del capitalisme.
Però viatgem més de dos segles enrere per comprendre com comença a existir aquest conflicte.
Les empreses anteriors a l'arribada del capitalisme eren sempre propietat de la persona o grup de persones que prenien les decisions sobre què es feia a l'empresa i com es feia, és a dir, l'empresari i el propietari eren la mateixa persona, com passa avui dia en el cas d'una botiga petita del barri, per exemple. Però, amb l'arribada de les grans fàbriques pròpies del capitalisme industrial i les grans companyies que explotaven els recursos de les colònies com a monopolis, cada cop més grans, es van començar a buscar solucions pel fet que moltes d'aquestes empreses necessitaven inversions de capital tan grans que pràcticament ningú no posseïa. Així va néixer la societat anònima, societat el capital de la qual es divideix entre un nombre elevat de petits títols de propietat que es venen i es compren lliurement als mercat financers. D'aquesta manera, sumant un gran nombre de petites aportacions anònimes es podien reunir grans capitals, i crear i fer créixer enormes empreses com les que aviat van començar a prendre el protagonisme del sistema.
Malgrat el fet que durant molt de temps l'empresari va seguir molt vinculat a la propietat de l'empresa, amb la primera societat anònima va néixer la possibilitat de la separació entre propietat i presa de decisions que avui defineix una part molt rellevant del nostre sistema econòmic ( rellevant pel que fa al volum d'ingressos, sobretot). Es tracta ni més ni menys de la separació per la qual avui dia a les grans corporacions que controlen l'economia real, i la financera, (encara que també a les societats anònimes més petites, esclar) la propietat de tot els actius no només no pertany a les mateixes persones que decideixen el que aquestes fan en el seu dia a dia: a més, i sobretot, es tracta d'una propietat molt diluïda i gens estable, ja que els títols es poden comprar i vendre en qualsevol moment als mercats secundaris. L'empresari, llavors, no és més que una persona contractada pels propietaris per portar l'empresa.
I així neix el que els llibres de text d'economia de l'empresa anomenen el “conflicte d'objectius” entre propietaris i empresaris: els primers volen beneficis, i els segons sous cada cop més grans i el nivell de prestigi que els permeti anar canviant d'empresa per ocupar llocs de treball cada cop amb més responsabilitats i millor remunerats. I reflexionen aquests llibres que esmentàvem: això suposa un conflicte, perquè els empresaris no tenen incentius per treballar pel bé dels propietaris, i per tan per la consecució del màxim benefici de l'empresa, sinó més aviat per paràmetres que solen estar més lligats als seus sous com ara el creixement del negoci, per exemple. I és veritat. I expliquen el que diu la teoria sobre com es pot fer per evitar que l'empresari no intenti maximitzar el benefici: lligar el seu sou a la xifra de beneficis anual, pagar-li en part amb accions, en fi, d'idees n'hi ha moltes.
El que no solen dir aquests llibres és quins problemes comporta per a la societat aquesta separació propietat/poder de decisió, ni el fet que la propietat sigui tan traspassable d'unes mans a altres.
Pensem en una gran empresa que posseeixi un sol propietari, un home molt ric, dels que tenien grans empreses que fabricaven béns de consum en ple segle XX. Aquest home, per molt que només estigui preocupat pels seus beneficis i no tingui la més mínima inquietud per prestar un servei de qualitat a la societat o per preservar els recursos que utilitza, vol no només obtenir el màxim benefici avui, sinó també demà, i fins i tot possiblement el dia que ell no hi sigui, ja que el més probable és que l'empresa acabi en mans de la seva descendència. Per aquesta raó, per molt que no siguin els seus objectius directes, com a empresari intentarà no només oferir el millor producte possible al mercat per aconseguir una demanda estable i duradora, sinó, a més, que res del que es decideixi a l'empresa li comporti el risc de tancament o enfonsament per desprestigi, és a dir, evitar a tota costa decisions que comportin accions de dubtosa legalitat o moralitat.
En canvi, si la propietat i la presa de decisions estan repartides com ho estan a gairebé totes les grans empreses avui dia, el principal problema no és que l'empresari pugui no tenir incentius per perseguir el màxim benefici com voldrien els propietaris, ja que mitjançant mesures de la naturalesa de les que comentàvem abans la motivació per perseguir aquest objectiu sol trobar-se més que assegurada. El principal problema és que els empresaris no tenen motivació alguna per, en primer lloc, oferir un producte no ja de qualitat, sinó que satisfaci ni que sigui mínimament la necessitat per la que va ser creat, i, en segon, evitar temptacions de conductes de dubtosa moralitat i/o legalitat que puguin acabar amb l'existència mateixa de l'empresa ( els casos més sagnants recentment s'han donat als mercats financers, en què moltes de les persones que van originar el començament de la crisi que estem vivint van enfonsar del tot les seves companyies de concessió d'hipoteques als EUA i van cobrar indemnitzacions milionàries en fer-ho... ) Els seus contractes i sous estan lligats a beneficis, a ingressos per vendes, a creixement, tot a curt termini. No només perquè a ells els convinguin aquests contractes amb objectius a curt termini, més fàcils d'assolir: sobretot perquè els propietaris, els que contracten aquests empresaris, també pensen a curt termini. Volen beneficis ja, volen que pugi el preu de les accions per poder-les vendre més cares, i per tant volen que SEMBLI que l'empresa és millor que abans: que vengui més, que vengui a més països, més models. Però la borsa no remunera productes de qualitat, ni demanda estable, ni empreses que duren: remunera èxit ràpid, augments ràpids de vendes i ingressos. I aquests augments ràpids no s'aconsegueixen amb productes bons, sinó amb anuncis cars. Si el producte s'ha d'anar canviant cada any perquè només resol una demanda psicològica creada per la publicitat però cap necessitat real, i en el camí s'han d'arrasar recursos naturals no renovables per poder treure un model nou al mercat cada any doncs millor que millor, creixeran les vendes. Si el producte és de ínfima qualitat, o fins i tot perillós com s'està comprovant que eś el cas de molts productes de neteja, cosmètica o fins i tot alimentació, no importa, perquè mentre es pugui pressionar governs perquè no es prohibeixin ni es faci més recerca en aquesta direcció, ningú no ho sabrà, i les vendes seguiran sent bones. Si allò es descobreix d'aquí a 20 anys, no afecta a ningú que estigui involucrat a l'empresa avui dia. I si el producte està fet violant flagrantment els drets humans... és el mateix. Aquesta informació no arriba del tot al consumidor, i si acaba arribant i passant alguna cosa, no serà avui ni demà. Per tant, menys costos de producció per a l'empresa, i més barat el bé per al consumidor, que es traduirà en més vendes.
I tot això perquè els empresaris no són propietaris, perquè els propietaris no ho són més que temporalment en molts casos...i perquè massa empreses avui dia són tan grans que el seu finançament de la política mundial els atorga un poder de decisió que no haurien de tenir...això també, però no correspon a aquest tema :)
Tema següent
A vegades ens resulta complicat definir conceptes que, abans d'enfrontar-nos al problema de definir-los, haguéssim dit que coneixíem perfectament. L'empresa és un d'ells, i una de les raons per les que ens pot costar tant (encara que la principal és, sota el meu punt de vista, el fet que tothom coneixem milers d'exemples d'empreses amb les quals a més convivim cada dia, i per tant estem convençuts de saber què són) és el diferent tractament que del tema fan dues branques del saber tan properes entre sí per als no professionals com són l'economia i l'economia de l'empresa.
L'economia general veu l'empresa com a agent econòmic, ja que el que l'interessa és dilucidar el seu paper dins el sistema (sigui quin sigui aquest, sempre han existit empreses). En aquest sentit, la defineix com l'agent que s'encarrega de la producció (transformar els factors per a convertir-los en béns) i la distribució (emportar ela bens transformats allà on el consumidor els pugui adquirir), en contraposició a les famílies, que serien l'agent encarregat del consum d'aquests béns i de proveir de factors a les empreses a canvi d'unes rendes, la distribució de les quals seria per tant el tercer paper principal d'aquestes dins el sistema econòmic (encara que l'últim agent, l'estat, les redistribueixi després, per assegurar un mínim nivell de justícia social). O sigui: l'empresa fa servir uns factors (recursos naturals, capital, treball) pagant els quals assegura als seus posseïdors l'adquisició d'unes rendes per poder consumir, i amb aquests factors produeix una bens per a que aquells que reben les rendes puguin gastar-les en el consum d'aquests bens. Aquesta visió ens dóna una visió limitada, però fonamental, del que és una empresa: és l'agent que assegura que el sistema ofereix bens que resolguin necessitats, i és l'agent que assegura que les persones que viuen dins aquest sistema s'organitzen per a treballar en aquesta producció i obtenen mitjançant aquest treball els mitjans per adquirir els béns que necessiten.
L'economia de l'empresa analitza, però, no tan el que fa l'empresa com a agent entre altres agents sinó com funciona aquesta per sí mateixa, quins elements la composen, què fa, com ho fa. I, en aquesta línia, les característiques que aquesta branca de coneixement ressalta del concepte d'empresa són:
-Es tracta fonamentalment d'una organització de factors productius de tot tipus: humans, materials, financers. És a dir, és una manera de posar factors a treballar conjuntament, però sempre organitzadament.
-Totes les persones que treballen dins l'empresa tenen els seus objectius personals i de grup, però tenen, a més, l'objectiu comú que l'empresa tingui èxit en el seu fi general, ja que això els facilita perseguir les seves pròpies metes.
-L'activitat que l'empresa porti a terme com a fi general (fabricar i vendre cotxes, per exemple) sempre té lloc en un ambient de risc, ja que cap empresa té assegurat l'èxit de la seva activitat sota qualsevol circumstància.
Aquesta visió ens revela també trets absolutament definitoris del concepte d'empresa, llavors.
Posant tot allò que una i altra branca consideren fonamental, en conseqüència, podríem elaborar una definició del concepte d'empresa similar a a questa:
És aquell conjunt de factors productius (humans, materials i financers) que treballen organitzats per a la consecució d'un objectiu comú: l'obtenció de rendes mitjançant la producció i/o distribució de bens que resolguin necessitats socials. Aquesta obtenció dependrà de l'èxit de la seva manera d'organitzar-se i produir o distribuir, ambient que denominem "de risc".
Objectiu final i objectius intermedis de l'empresa
Totes les empreses tenen un objectiu final, una funció que realitzen com a agents productius del sistema econòmic i que constitueix la raó per la qual existeixen i per la qual poden obtenir els mitjans per poder seguir existint. Parlem de fabricar un mitjà de transport per a la societat en el cas d'una fàbrica de cotxes, de posar a l'abast dels consumidors tot l'espectre de béns de consum assidu en el cas dels supermercats, de prestar-hi serveis de reparació de vehicles en el cas d'un taller. Malgrat tenir aquesta meta com a raó mateixa d'existència i com a objectiu últim de tot allò que fan cada dia, les empreses necessiten treballar amb objectius més concrets per poder prendre decisions, organitzar la feina i controlar si tot allò que fan facilita en realitat la consecució de l'objectiu final. Aquests objectius més concrets es diuen objectius intermedis, no només perquè molts cops no condicionen a tota l'empresa sinó només a part d'ella sinó també perquè sempre tenen un termini de realització relativament curt. Objectius intermedis dels exemples anteriors podrien ser el llançament d'un model nou en tres mesos (fàbrica de cotxes), la millora de les condicions de treball per als empleats (supermercat) o la formació dels treballadors per introduir noves eines en el cas del taller.
Per què no parlo de maximitzar beneficis quan parlo de l'objectiu final de l'empresa
Moltes definicions que trobareu del que constitueix l'objectiu final de les empreses inclouen tant la seva funció com a agents econòmics productius (fabricar tal cosa, vendre tal altra, prestar tal servei) com el fet que s'ha de desenvolupar tal funció assegurant-se d'obtenir el màxim benefici en fer-ho. La raó per la qual jo no incloc cap referència a aquesta maximització de beneficis a la meva definició d'objectiu final de les empreses, ni aquí ni a classe, és que no considero que tal comportament sigui definitori del concepte d'empresa com indubtablement sí ho és el fet de produir o distribuir algun bé o servei. No es tracta de negar que el benefici com a motivació perquè sorgeixin empreses que resolguin les necessitats dels consumidors funciona, perquè sí ho fa en gran mesura: si una persona amb capital estalviat pot obtenir beneficis invertint-lo en muntar una empresa que resolgui necessitats no resoltes, ho farà. Es tracta de negar que com a societat hàgim irremeiablement de permetre que la maximització d'aquest benefici sigui l'objectiu últim de les empreses, ja que d'aquesta manera el que estem fomentant és que aquest objectiu passi per davant de la raó per la qual havíem decidit deixar que aquesta persona fes diners amb nosaltres: abastir a la societat de productes que resolguin les necessitats de la millor manera possible. Perquè la millor manera no significa necessàriament la més barata, i això és molt important que no ho perdem de vista. Les empreses han de poder obtenir beneficis perquè els estalviadors continuïn invertint (al menys mentre no ens inventem un altre sistema econòmic que funcioni millor que aquest), però la societat no pot permetre, i ha de posar els mitjans legals per no permetre-ho, que aquest sigui el seu objectiu últim (encara que ho sigui per al propietari de l'empresa com a persona, no és incompatible), simplement perquè massa vegades aquest objectiu està en conflicte amb aquell que fa les empreses necessàries per a la societat. Tot això està molt relacionat, en el món d'avui dia i tal i com funciona el nostre sistema econòmic, amb el tema de la separació propietat/direcció de les empreses sobre el qual reflexiono a l'últim punt d'aquesta pàgina.
Diferència entre objectius intermedis tècnics, de personal i de mercat
Qualsevol meta que tingui a veure amb el capital físic de l'empresa, amb tot allò tangible que té per a produir o vendre (màquines, magatzem, mitjans de transport) serà un objectiu tècnic d'aquesta empresa. Exemples d'aquest tipus d'objectius serien adquirir màquines que consumeixin menys electricitat o millorar el sistema d'emmagatzematge per fer-lo més ràpid.
Els objectius de personal són fins relacionats amb els treballadors de l'empresa i la seva organització, com el seu nom indica. Exemples d'aquests objectius serien augmentar la promoció interna (augmentar les responsabilitats i remuneració de treballadors que funcionin abans de contractar a algú de fora per fer aquesta feina de responsabilitat) o facilitar-los l'ús d'una guarderia dins la pròpia l'empresa per fer-los més senzilla la conciliació laboral i familiar.
Els objectius de mercat tenen a veure amb la posició de l'empresa dins aquest mercat: posicionament de la/les marca/ques entre els competidors (veure tema 8), percentatge de vendes, públics a què arriba, llocs on es ven el producte... si l'empresa vol apujar les vendes un 3% en un any o emetre un nou anunci per fer l'imatge de la marca més “dolça” estaríem parlant d'objectius de mercat.
Compte! Heu de pensar que molts objectius intermedis poden comportar, a l'hora de portar-los a terme, objectius de més d'un tipus al seu torn. Per exemple, si una fàbrica de cotxes vol llençar un nou model abans que acabi l'any, per fer-ho hauria segurament de planificar objectius de tots tres tipus, ja que no només canviant el sistema productiu en sí (les màquines, objectiu tècnic) s'aconsegueix vendre un nou model de cotxe: com a mínim s'haurà de posar en marxa tot un pla de màrqueting amb multitud d'objectius de mercat involucrats. Però no patiu: els exemples que entraran als exàmens seran suficientment simples perquè no dubteu, ho prometo :)
Els elements que constitueixen l'empresa
Una empresa. com dèiem, és un conjunt d'elements que interactuen conjuntament per un objectiu comú. Doncs bé: aquests elements poden ser l'humà, el material, la organització i, per últim, l'entorn.
L'element humà de l'empresa són totes aquelles persones que hi posen treball o capital. Els tres grups principals que composen aquest element són els treballadors, el o els empresari/s i el o els propietari/s. Per entendre què vol dir que l'empresari no sigui el propietari de l'empresa (molts cops ho és, però gairebé mai en el cas de les grans societats anònimes) podeu consultar l'últim punt d'aquesta pàgina, el que explica en què consisteix i els problemes que origina aquesta separació propietat/poder de decisió dins l'empresa. Una característica d'aquest element humà és, a més,que malgrat treballar junts per l'objectiu comú que indubtablement és que l'empresa funcioni, cada grup que conforma aquest element té els seus propis objectius grupals, i que moltes vegades aquests objectius de grup són incompatibles entre sí. Per exemple: els treballadors, a més de voler que l'empresa sigui el més rendible possible, voldran tenir la màxima participació dins aquesta rendibilitat, participació que obtindrien a costa de la de propietaris i empresaris. Al seu torn, empresaris i propietaris poden tenir objectius que no acabin de coincidir. Per saber més sobre aquest conflicte dirigiu-vos a l'últim punt d'aquesta pàgina, com us deia més amunt.
L'element material està compost evidentment per tots els actius físics de l'empresa, tot allò propietat de l'0empresa que es pot tocar i que participa d'alguna manera en la producció i/o distribució de béns o serveis que aquesta porti a terme com a activitat principal. Precisament perquè tot allò que compra l'empresa no es destina al consum sinó a la producció, diem que aquests béns són béns de capital. El capital, al seu torn, pot ser fix o circulant. El primer està format per totes aquelles coses que romanen a l'empresa més d'un cicle productiu, és a dir, inversions que no es consumeixen en produir els béns o serveis un cop. Un exemple serien les taules de les oficines de comptabilitat d'un supermercat, les màquines d'una fàbrica de sabates, la caixa registradora d'una botiga de roba... el capital circulant, però, està format per totes aquelles inversions que duren només un cicle productiu, que es consumeixen en la producció o distribució: els teixits a una fàbrica de roba, l'electricitat (i la cran) a una carnisseria, la benzina a un taxi...
Considerem que l'organització és un element més de l'empresa perquè els millors elements humans i material del món, sense organitzar-se per treballar junts cap a un objectiu comú, no constituirien cap empresa, sobretot perquè serien incapaços de portar a terme activitat productiva alguna. Com estan organitzats aquests elements, quin lloc ocupa cadascun dins el “mapa” de repartiment de tasques i responsabilitats, és un aspecte igual de determinant que la resta a l'hora de constituir una empresa, i per tant és un element més que la defineix. Per saber més sobre el concepte d'organització dins l'empresa podeu esperar a estudiar el tema 3 o llegir les meves notes sobre aquest tema, aquí.
L'entorn està format per qualsevol factor de qualsevol naturalesa (persones, lleis, trets culturals, circumstàncies econòmiques) que afecti d'alguna manera les decisions que s'hi prenen. L'entorn és l'únic element que no és intern a l'empresa, sinó extern. La raó per la qual considerem que malgrat no trobar-se dins l'empresa es tracta d'un element més de la mateixa és que, com la resta dels seus elements, l'entorn d'una empresa defineix què és i com és aquesta.
Què és l'entorn general (macroentorn) i què n'és l'específic (microentorn)
Dèiem que l'entorn és tot allò extern a l'empresa que afecti d'alguna manera la seva forma de actuar, qualsevol decisió que es prengui allà. Doncs bé: de tots aquests factors, alguns pertanyen a l'entorn general de l'empresa i la resta ho fan a l'específic. La diferència es molt simple: l'entorn general seria la societat on treballa l'empresa, i l'específic seria el sector. En el cas de per exemple la marca de vambes “Victoria", l'entorn general seria Espanya (no tot el que passa a Espanya, només el que li afecti a ella)i l'entorn específic seria el sector del calçat dins l'estat (igual, tot el que li afecti dins el sector). Dins l'entorn general podem distingir quatre tipus de factors: els polític-legals, els econòmics, els socioculturals i els tecnològics. Un exemple d'un factor de l'entorn general de Victoria seria, llavors, el fet que a Espanya agradi molt el calçat lleuger de cara a l'estiu (factor sociocultural), i el fet que els consumidors tinguin, amb la crisi, molt menys renda disponible que abans per la compra de peces de vestir en general (factor econòmic). Compte, no hem d'analitzar aquí com li afecta a l'empresa cada factor, només si són factors del seu entorn o no (si li afecten d'alguna manera). Un exemple de factor del seu entorn específic seria l'entrada d'un nou competidor al sector, com ara una multinacional que fabriqui i vengui sandàlies (perquè li afecta; si fos una empresa de venda de calçat d'hivern pertanyeria al sector de Victoria però no al seu entorn, veieu la diferència?).
Truc: si dubteu de a quin nivell d'entorn pertany algun exemple que us posin, penseu si afecta a totes les empreses del país per igual, o si ho fa només a les que fabriquen el mateix que ella.
Quina relació existeix entre els conceptes de Responsabilitat Social Corporativa, codi de conducta intern, balanç social i Objectius de Desenvolupament Sostenible
La responsabilitat Social Corporativa o RSC és un concepte abstracte, que fa referència a quan una empresa, de manera voluntària, decideix tenir en compte l'impacte social i mediambiental de les seves accions a l'hora de decidir com funcionar en tots els sentits. Té com a objectiu generalment millorar la imatge i la competitivitat de l'empresa, però en qualsevol cas sempre té conseqüències positives en l'entorn en què i de què viu l'empresa. Per desenvolupar pràctiques de RSC, una de les eines que tenen les empreses són els codis de conducta interns. Aquests són recopilacions de principis ètics i normes d'actuació que han de complir tots els membres de l'empresa, idealment decidits entre tots. Pet tant, un codi de conducta és una eina més per desenvolupar la RSC. D'altres són implementar mesures de conciliació familiar per a la plantilla, de reducció de l'impacte mediambiental...
El balanç social també és un document, i també ajuda a millorar la RSC de l'empresa, però en aquest cas no és una eina per implementar-la, sinó per mesurar el compromís que l'empresa té amb les mesures ja proposades. Conté dades, dades d'allò que s'havia proposat l'empresa amb els seus objectius d'RSC, i del que finalment s'ha fet.
Els ODS, en canvi, no són part com a tal de la RSC. Són objectius que la ONU considera que s'han de complir abans de l'any 2030, i del que serveixen a l'empresa, sobretot el 7, el 9 i el 12, és d'inspiració, de guia, a l'hora de proposar mesures pròpies de RSC. Per exemple, el 12 és "Consum i producció responsables": en aquest sentit, totes les empreses poden col·laborar amb el seu entorn produint béns que generin menys residus, per exemple.
El conflicte d'objectius entre propietàries i empresàries: què és la separació propietat/presa de decisions i quines conseqüències té
Més amunt parlàvem del conflicte d'objectius que existeix a l'empresa entre els diferents grups humans que hi treballen o hi inverteixen. Doncs bé: en el cas del conflicte entre propietàries i empresàries, a més de conèixer les característiques bàsiques d'aquest conflicte, trobo que hem de reflexionar una mica més enllà, i plantejar-nos sobretot les conseqüències nefastes que té aquest conflicte per a consumidors i medi ambient, és a dir, per a tots nosaltres. I és que considero que aquest conflicte, i el fet que la propietat del capital de les empreses on existeix aquest conflicte tingui les característiques que té, constitueixen dos dels trets més perillosos del nostre sistema econòmic i una de les raons principals, a més, per les que ens trobem ara mateix patint una de les pitjors crisis econòmiques de la història del capitalisme.
Però viatgem més de dos segles enrere per comprendre com comença a existir aquest conflicte.
Les empreses anteriors a l'arribada del capitalisme eren sempre propietat de la persona o grup de persones que prenien les decisions sobre què es feia a l'empresa i com es feia, és a dir, l'empresari i el propietari eren la mateixa persona, com passa avui dia en el cas d'una botiga petita del barri, per exemple. Però, amb l'arribada de les grans fàbriques pròpies del capitalisme industrial i les grans companyies que explotaven els recursos de les colònies com a monopolis, cada cop més grans, es van començar a buscar solucions pel fet que moltes d'aquestes empreses necessitaven inversions de capital tan grans que pràcticament ningú no posseïa. Així va néixer la societat anònima, societat el capital de la qual es divideix entre un nombre elevat de petits títols de propietat que es venen i es compren lliurement als mercat financers. D'aquesta manera, sumant un gran nombre de petites aportacions anònimes es podien reunir grans capitals, i crear i fer créixer enormes empreses com les que aviat van començar a prendre el protagonisme del sistema.
Malgrat el fet que durant molt de temps l'empresari va seguir molt vinculat a la propietat de l'empresa, amb la primera societat anònima va néixer la possibilitat de la separació entre propietat i presa de decisions que avui defineix una part molt rellevant del nostre sistema econòmic ( rellevant pel que fa al volum d'ingressos, sobretot). Es tracta ni més ni menys de la separació per la qual avui dia a les grans corporacions que controlen l'economia real, i la financera, (encara que també a les societats anònimes més petites, esclar) la propietat de tot els actius no només no pertany a les mateixes persones que decideixen el que aquestes fan en el seu dia a dia: a més, i sobretot, es tracta d'una propietat molt diluïda i gens estable, ja que els títols es poden comprar i vendre en qualsevol moment als mercats secundaris. L'empresari, llavors, no és més que una persona contractada pels propietaris per portar l'empresa.
I així neix el que els llibres de text d'economia de l'empresa anomenen el “conflicte d'objectius” entre propietaris i empresaris: els primers volen beneficis, i els segons sous cada cop més grans i el nivell de prestigi que els permeti anar canviant d'empresa per ocupar llocs de treball cada cop amb més responsabilitats i millor remunerats. I reflexionen aquests llibres que esmentàvem: això suposa un conflicte, perquè els empresaris no tenen incentius per treballar pel bé dels propietaris, i per tan per la consecució del màxim benefici de l'empresa, sinó més aviat per paràmetres que solen estar més lligats als seus sous com ara el creixement del negoci, per exemple. I és veritat. I expliquen el que diu la teoria sobre com es pot fer per evitar que l'empresari no intenti maximitzar el benefici: lligar el seu sou a la xifra de beneficis anual, pagar-li en part amb accions, en fi, d'idees n'hi ha moltes.
El que no solen dir aquests llibres és quins problemes comporta per a la societat aquesta separació propietat/poder de decisió, ni el fet que la propietat sigui tan traspassable d'unes mans a altres.
Pensem en una gran empresa que posseeixi un sol propietari, un home molt ric, dels que tenien grans empreses que fabricaven béns de consum en ple segle XX. Aquest home, per molt que només estigui preocupat pels seus beneficis i no tingui la més mínima inquietud per prestar un servei de qualitat a la societat o per preservar els recursos que utilitza, vol no només obtenir el màxim benefici avui, sinó també demà, i fins i tot possiblement el dia que ell no hi sigui, ja que el més probable és que l'empresa acabi en mans de la seva descendència. Per aquesta raó, per molt que no siguin els seus objectius directes, com a empresari intentarà no només oferir el millor producte possible al mercat per aconseguir una demanda estable i duradora, sinó, a més, que res del que es decideixi a l'empresa li comporti el risc de tancament o enfonsament per desprestigi, és a dir, evitar a tota costa decisions que comportin accions de dubtosa legalitat o moralitat.
En canvi, si la propietat i la presa de decisions estan repartides com ho estan a gairebé totes les grans empreses avui dia, el principal problema no és que l'empresari pugui no tenir incentius per perseguir el màxim benefici com voldrien els propietaris, ja que mitjançant mesures de la naturalesa de les que comentàvem abans la motivació per perseguir aquest objectiu sol trobar-se més que assegurada. El principal problema és que els empresaris no tenen motivació alguna per, en primer lloc, oferir un producte no ja de qualitat, sinó que satisfaci ni que sigui mínimament la necessitat per la que va ser creat, i, en segon, evitar temptacions de conductes de dubtosa moralitat i/o legalitat que puguin acabar amb l'existència mateixa de l'empresa ( els casos més sagnants recentment s'han donat als mercats financers, en què moltes de les persones que van originar el començament de la crisi que estem vivint van enfonsar del tot les seves companyies de concessió d'hipoteques als EUA i van cobrar indemnitzacions milionàries en fer-ho... ) Els seus contractes i sous estan lligats a beneficis, a ingressos per vendes, a creixement, tot a curt termini. No només perquè a ells els convinguin aquests contractes amb objectius a curt termini, més fàcils d'assolir: sobretot perquè els propietaris, els que contracten aquests empresaris, també pensen a curt termini. Volen beneficis ja, volen que pugi el preu de les accions per poder-les vendre més cares, i per tant volen que SEMBLI que l'empresa és millor que abans: que vengui més, que vengui a més països, més models. Però la borsa no remunera productes de qualitat, ni demanda estable, ni empreses que duren: remunera èxit ràpid, augments ràpids de vendes i ingressos. I aquests augments ràpids no s'aconsegueixen amb productes bons, sinó amb anuncis cars. Si el producte s'ha d'anar canviant cada any perquè només resol una demanda psicològica creada per la publicitat però cap necessitat real, i en el camí s'han d'arrasar recursos naturals no renovables per poder treure un model nou al mercat cada any doncs millor que millor, creixeran les vendes. Si el producte és de ínfima qualitat, o fins i tot perillós com s'està comprovant que eś el cas de molts productes de neteja, cosmètica o fins i tot alimentació, no importa, perquè mentre es pugui pressionar governs perquè no es prohibeixin ni es faci més recerca en aquesta direcció, ningú no ho sabrà, i les vendes seguiran sent bones. Si allò es descobreix d'aquí a 20 anys, no afecta a ningú que estigui involucrat a l'empresa avui dia. I si el producte està fet violant flagrantment els drets humans... és el mateix. Aquesta informació no arriba del tot al consumidor, i si acaba arribant i passant alguna cosa, no serà avui ni demà. Per tant, menys costos de producció per a l'empresa, i més barat el bé per al consumidor, que es traduirà en més vendes.
I tot això perquè els empresaris no són propietaris, perquè els propietaris no ho són més que temporalment en molts casos...i perquè massa empreses avui dia són tan grans que el seu finançament de la política mundial els atorga un poder de decisió que no haurien de tenir...això també, però no correspon a aquest tema :)
Tema següent

Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.