Funcionament de l'empresa: coses complicades d'entendre, per blocs temàtics
Tema 5: Anàlisi patrimonial i financera
Què és l'anàlisi patrimonial
Aquesta anàlisi bàsicament estudia la distribució del patrimoni de l'empresa entre les masses patrimonials en què aquest es divideix, és a dir, compara unes masses amb les altres per veure si existeix una proporció entre unes i altres que permeti a l'empresa funcionar amb normalitat i solvència. Perquè us feu a la idea, l'equació més bàsica que ha de complir el patrimoni d'una empresa “sana” i solvent és Actiu = Patrimoni net + Passiu. Pot semblar una igualtat necessària,impossible de incomplir, però al llarg d'aquest tema veurem com no ho és tant.
Què és l'anàlisi financera
L'anàlisi financera el que intenta és analitzar si l'empresa pot pagar els seus deutes, ni més ni menys, tant a curt termini com a mig i llarg termini. Fa servir l'anàlisi del fons de maniobra, de la situació financera i de diferents ràtios o quocients que comparen la mida de les diferents partides de deutes entre sí i amb la dels actius amb què l'empresa compta per pagar-los, amb l'objectiu de detectar problemes de liquiditat o de solvència per descompensació en la relació entre alguna d'aquestes partides.
Per què és tan important que coincideixin en general el termini de les nostres inversions i el de les nostres fonts de finançament, és a dir, per què és bo que actiu corrent i passiu corrent tinguin mides semblants?
Quan adquirim un actiu per a la nostra empresa, sabem aproximadament al llarg de quants anys donarà rendibilitat, i a quin ritme. Per exemple, actius corrents que estaran molt poc temps a l'empresa com ara les matèries primeres generaran els diners que ens van costar, més els que suposaran la seva rendibilitat (els beneficis), en un termini molt curt de temps (en quant es vengui el producte acabat) i durant molt poc temps (només un procés productiu). En canvi un edifici, o en general qualsevol element de l'actiu no corrent, generarà rendibilitat durant molts anys, perquè col·laborarà a fer funcionar el procés productiu durant tota la seva vida, però alhora ho farà de manera molt lenta, és a dir, trigarem tots aquests anys en recuperar els diners que hi vam invertir i obtenir beneficis d'aquest actiu (de fet és per això que existeixen les amortitzacions, per anar recuperant aquest valor invertit, si us interessa aquest tema de la recuperació dels diners ho teniu millor explicat al tema 9). I és per això que el més lògic és que, en comprar un actiu, es facin servir diners que s'hagin d'anar tornant al mateix ritme al què l'actiu en qüestió els vagi generant. És a dir: si em compro una màquina que estarà a l'empresa al voltant de 10 anys, el més solvent és que en finançar-la faci servir recursos permanents (nostres, que no els hem de tornar a ningú) o recursos aliens a llarg termini. En aquest segon cas, de fet, l'idoni seria que el préstec que em concedeixin per comprar-me la màquina fos a 10 anys, els mateixos que trigarà la màquina a tornar-me el seu cost, via les amortitzacions (via l'excedent del procés productiu, que es d'on venen tots els diners, esclar, però que canalitzem via les amortitzacions). Imagineu que ens compréssim aquesta mateixa màquina amb un préstec a tres mesos: d'on trauríem els diners per tornar-lo, si la màquina no ens farà guanyar tant en tres mesos (tot el seu cost)? Segurament ens veuríem obligats a renegociar aquest deute, perquè no disposaríem de la liquiditat per tornar-lo, i això és exactament el que l'empresa ha d'evitar amb l'anàlisi financera. Que, sent rendible, trobant-se en poder d'una màquina que generarà molts beneficis al llarg de la seva vida a un procés productiu que funciona, que genera beneficis, es vegi obligada a renegociar deutes per manca de liquiditat o, en el pitjor dels casos, a suspendre pagaments. No tindria cap sentit. Però, i finançar actiu corrent (per exemple els comercials que comprem i venem contínuament, generant diners molt ràpidament) amb passiu no corrent, o recursos propis? Tampoc és pràctic, perquè els préstecs a llarg termini són molt més cars (haurem de pagar per ells molts més interessos) i complicats d'aconseguir, de manera que no és massa pràctic anar-los demanant cada mes per quantitats relativament petites i que recuperarem al cap de molt poc temps. D'una altra banda tampoc no és segur des del punt de vista de la solvència que un actiu desaparegui de l'empresa perquè ja ha generat tota la rendibilitat que havia de generar i que, en canvi, el deute que es va crear en adquirir-lo romangui a l'empresa, ja que el més normal és que el benefici del primer exercici, en el qual l'actiu va generar els diners, quedi artificialment inflat pel fet que no hem tornat els diners que devíem (i per tant es reparteixin més dividends o es reinverteixi més benefici del que tenim realment), i que més endavant l'empresa no compti amb la liquiditat que necessita per tornar un deute que no està relacionat amb cap actiu en funcionament. En resum: el que ha de buscar l'empresari, i verificar l'anàlisi patrimonial després, és que els actius corrents estiguin finançats amb passius corrents i els actius no corrents ho estiguin amb recursos propis i passius no corrents. És a dir, que l'AC i el PC tinguin mides molt semblants.
Què és el fons de maniobra, i per què va bé que sigui positiu
Al paràgraf anterior dèiem que el millor és que el termini de vida dels nostres actius coincideixi el més possible amb el dels passius que es generen quan els adquirim, i que això significa, en termes de patrimoni, que l'actiu corrent i el passiu corrent siguin d'una mida molt semblant. Ara bé: l'idoni, en realitat, és que, malgrat ser molt semblants, l'actiu corrent sigui una mica més gran que el passiu corrent. I això és tan important que fins i tot tenim un nom per a aquesta diferència: Fons de maniobra. El fons de maniobra és un marge, un extra d'actiu corrent que no paguem amb passiu corrent sinó amb no corrent, i per això el calculem amb una simple resta: AC-PC.
La raó per la qual tenir una mica de fons de maniobra és quasi indispensable és que, en realitat, hi ha una part de l'actiu corrent que SEMPRE ESTÀ A L'EMPRESA, que no és veritat que generi diners a curt termini, perquè el necessitem sempre amb nosaltres per assegurar-nos que podrem funcionar. Un exemple dels actius corrents que necessitem sempre són existències: una empresa no pot treballar amb un magatzem que es buida cada poc temps, cada cop que produeix, ja que s'exposaria a deixar de produir en cas de tenir qualsevol tipus de problema amb els proveïdors o les comandes. D'igual manera, una empresa mai es troba amb un compte de clients amb saldo zero, el més normal és que permanentment algun client degui alguns diners. Llavors, la conclusió és que l'empresa ha de tenir una certa quantitat d'existències i crèdits de clients que ha de pagar però que mai cobrarà (evidentment cobra per cada existència, perquè totes surten del magatzem, i per cada crèdit dels clients, perquè en principi tots es cobren. No és que siguin sempre els mateixos que es queden allà, canvien contínuament. La qüestió és que la quantitat d'uns i altres que roman a l'empresa és sempre la mateixa). I per això no pot finançar aquesta part del AC amb PC, perquè, donat que mai generarà diners, es podria crear el problema de liquiditat que precisament volíem prevenir amb la correlació entre AC i PC.
En resum: l'òptim és que les empreses tinguin ACs i PCs semblants, però que comptin amb un fons de maniobra, és a dir, que el resultat de la resta AC-PC sigui positiu, o, el que és el mateix, que l'AC sigui una mica més gran que el PC.
Què passaria si una empresa té un fons de maniobra negatiu? És dolent per a totes les empreses?
Si el fons de maniobra d'una empresa és negatiu, el que vol dir és que el seu passiu corrent és més gran que el seu actiu corrent, ja que aquest fons es calcula mitjançant la resta AC-PC. Si això passa, no només no disposa d'un marge d'AC que es finança amb recursos a llarg termini perquè es quedin sempre a l'empresa, sinó que, a més, una part del seu actiu no corrent, de les inversions que donaran diners només a llarg termini, les ha finançat amb préstecs o recursos que haurà de tornar a curt termini. Aquest és el problema que explicava al segon punt d'aquesta pàgina: quan hagi de tornar aquests préstecs amb tota probabilitat no disposarà dels diners, ja que els actius que va comprar amb ells encara no els han generat. I això es diu suspendre pagaments, trobar-se en una situació de suspensió de pagaments: quan l'empresa no pot afrontar el pagament d'alguns dels seus deutes. No té per què voler dir que hi ha un problema de solvència, l'empresa pot vendre molts productes, ser molt rendible i ser capaç de tornar tots els seus préstecs si li donen prou temps, però sí vol dir que hi ha un problema de liquiditat, de disposar de diners líquids per tornar deutes en un termini determinat. I això l'únic que vol dir és que l'empresa s'ha endeutat irresponsablement, ja que ha finançat actius que generen diners lentament amb préstecs que havia de tornar ràpidament. No hi havia un equilibri entre les seves masses patrimonials, entre el seu actiu corrent i el seu passiu corrent.
Ara bé: tenir un fons de maniobra negatiu no vol dir que l'empresa suspendrà pagaments en el cas d'absolutament totes les empreses. Hi ha empreses que, per tenir unes característiques especials, poden sobreviure i fins i tot funcionar bé amb fons de maniobra negatius. Són bàsicament les que tenen un cicle d'explotació molt ràpid, que vol dir que triguen molt poc en generar diners amb el seu procés productiu, que des que compren l'actiu corrent, per exemple les existències, fins que cobren pel producte acabat passa molt poc temps. Un exemple bo són els supermercats, que cobren al comptat (encara que el client pagui amb targeta, la targeta són diners immediats per a l'empresa, no ha d'esperar per cobrar-los) però paguen als seus proveïdors normalment a tres mesos, de manera que els seu AC genera els diners moltes vegades fins i tot abans d'haver-los gastat. Doncs bé: amb un cicle d'explotació tan ràpid no hi ha problema per tenir més deutes a curt termini que actiu corrent, perquè aquest genera els diners tan ràpidament que ho fa més d'una vegada abans que hagi de tornar aquests deutes. Imagineu que un supermercat té actius corrents per valor de 30 000 euros i deutes a sis mesos per valor de 60 000: una empresa d'un altre tipus tindria problemes per tornar aquests deutes, però el supermercat ven tot aquest actiu i el torna a comprar i vendre tres vegades abans que passin els sis mesos. D'aquesta manera, haurà generat 90000 euros que va pagar per l'actiu (recordeu que també l'ha tornat a comprar dues vegades més) i el marge de benefici corresponent a tres processos productius, que dona més que de sobres per pagar els 60000 que devia a sis mesos (encara que hagi generat més deutes en comprar l'AC dues vegades més, aquests nous deutes no venceran ara, sinó molt més tard, Mentre el procés productiu sigui més ràpid que el termini dels deutes que es generen per finançar-lo l'empresa no tindrà mai problemes de liquiditat). Més endavant, al tema 9, veurem com identifiquem les empreses que sí poden funcionar amb fons de maniobra negatius: són les que tenen un PMMF negatiu.
Diferència entre els conceptes de solvència i liquiditat
Als punts anteriors parlàvem del fet que si una empresa té un fons de maniobra negatiu només vol dir que segurament tindrà problemes de liquiditat, però que no volia dir que els hagués de tenir de solvència. Però quina és la diferència entre aquests dos termes?
Quan un té un problema de liquiditat hi ha alguna cosa que no pot pagar aquí i ara, perquè no disposa dels diners líquids per fer-ho. Seria el cas de les empreses amb fons de maniobra negatiu, que tenen més deutes a curt termini que actius per generar els diners a temps per pagar-los. Els deutes vencen i simplement no poden pagar-los. En canvi, la solvència és la capacitat de pagar tots els deutes que un ha contret a llarg termini amb els actius totals (diners líquids i béns no líquids) dels que disposa. Un empresa solvent compta amb els actius necessaris per poder tornar tots els deutes que ha contret, i hauria de ser capaç, a més, de conservar aquesta situació en el futur. Per això per determinar que una empresa és solvent no ens hem de conformar amb comprovar que l'actiu sigui igual o més gran que el passiu, ja que , si per tornar tots els deutes l'empresa ha de vendre's tots els seus actius i per tant ha de tancar les seves portes, evidentment no podrem parlar de solvència. En principi, i en termes molt generals, l'actiu hauria de ser raonablement més gran que el passiu, encara que, com sempre, la situació de les finances d'una empresa dependrà de molts més factors, com per exemple la velocitat del cicle d'explotació de què parlàvem a punts anteriors.
Comentar la situació financera de l'empresa
Quan ens demanen realitzar una anàlisi financera de l'empresa, a més del fons de maniobra i els valors de les ràtios, podem comentar la situació financera en què es troba l'empresa:
-ESTABILITAT FINANCERA TOTAL: quan l'empresa no té passiu, està finançada enterament per recursos propis. Si l'empresa acaba de començar és normal. En qualsevol altre cas, aquesta situació no és idònia, ja que finançar-se amb recursos aliens pot ser més rendible que no fer-ho, especialment si s'està molt poc endeutat. La raó és que sempre que l'interès d'un deute sigui més baix que la rendibilitat d'una inversió val la pena endeutar-se, perquè l'empresa obtindrà un benefici. Si comprant-me una màquina obtindré un 6% de rendibilitat (es tracta de rendibilitat econòmica, concepte que estudiarem al tema següent) i per pagar-la demano u préstec al 2% d'interès, val la pena endeutar-se i realitzar aquesta inversió, ja que l'empresa obtindrà un 4% de marge que no obtindria de no endeutar-se. I, quant menys endeutada està una empresa, més probabilitats hi ha que quedin inversions molt rendibles per efectuar, més espai per al creixement sol tenir.
-ESTABILITAT FINANCERA NORMAL: es tracta simplement de tenir recursos propis, passiu no corrent i passiu corrent, però comptant amb un fons de maniobra positiu, és a dir, la situació patrimonial idònia, en principi, ja que es podrà fer front als deutes a curt i a llarg termini sense problemes.
-SUSPENSIÓ DE PAGAMENTS: com veiem més amunt, quan l'empresa té un fons de maniobra negatiu en principi haurà de suspendre pagaments, perquè no podrà fer front als deutes a curt termini amb un actiu corrent que és més petit que aquests deutes. Tindrà doncs un problema de liquiditat. Recordeu, però, comentar que algunes empreses sí poden funcionar amb FM negatius, i que no necessàriament suspendran pagaments (i expliqueu tot allò del cicle d'explotació que us explicava al punt del FM negatiu). Un cop una empresa es declara en situació de pagaments, té dret a renegociar el deute a curt termini amb els creditors, per convertir-lo en deute a llarg termini i poder seguir funcionant. Si l'empresa encara no ha suspès pagaments legalment, també pot intentar fer-ho sense intervenció de la justícia, per a tractar d'evitar arribar a aq
-DESEQUILIBRI FINANCER A LLARG TERMINI: una empresa es troba en aquesta situació quan no té recursos propis, és a dir, quan es troba enterament finançada amb recursos aliens. Aquesta situació indica que pot haver-hi un problema gran de solvència (capacitat de tornar tots els deutes amb el valor de tos els seus actius), perquè, com dèiem quan parlàvem d'aquest concepte (veure el punt a aquesta mateixa pàgina), encara que si l'empresa es vengués tots els seus actius podria pagar els seus deutes, hauria llavors de cessar la seva activitat, i per tant no podem parlar d'una empresa ni una activitat solvents. La fallida és imminent. Com que no té recursos propis, també diem que l'empresa es troba DESCAPITALITZADA.
-FALLIDA: aquesta situació obliga a l'empresa a tancar les seves portes, ja que no pot fer front a les seves obligacions, no pot tornar tot el que deu de cap manera, ni ara ni en el futur. Es dóna quan una empresa té més passiu que actiu, cosa que sembla difícil d'aconseguir, però que no ho és tant: quan s'acumulen moltes pèrdues d'anys anteriors, aquestes pèrdues acumulades al patrimoni net poden ser tan grans que aquesta massa (PN) resulti de valor negatiu, de manera que el passiu sigui més gran que l'actiu per definició, perquè en qualsevol cas actiu= patrimoni net + passiu (simplement s'han anat demanant préstecs per cobrir pèrdues i seguir funcionant amb les mateixes inversions, no per efectuar-ne de noves, fins al punt de tenir més deutes que actius).
La situació de fallida l'ha de dictar un jutge, qui ordenarà la venda dels actius de l'empresa. El que es tregui d'aquesta venda haurà de fer-se servir per tornar els diners que es deuen en primer lloc als treballadors, a continuació als creditors i només en últim lloc als socis.
Ràtios financeres: trucs per comentar-ne els resultats
A veure: no és tan complicat comentar resultats de ràtios , sobretot perquè, al contrari de com a vegades us sembla, no és tan important que al comentari s'incloguin dades concretes sobre el resultat ideal que hauria de tenir la ràtio... perquè aquestes dades estan als llibres, són una guia però no cal cap esforç ni talent especial per repetir-les! (per no parlar del fet que rarament són realment aplicables les dades estàndard... com les persones, cada empresa es un mon!). El que realment és interessant, i el que per tant és el que professors i examinadors esperem de vosaltres, és que entengueu la xifra que resulta del càlcul del quocient en qüestió, és a dir, que comprengueu de debò què s'està fent quan es divideixen dues magnituds, per què es fa, quin tipus de resultat s'obté i què significa exactament aquest resultat. I la sorpresa és que comprendre això i ser capaç de realitzar un bon comentari de ràtios financeres és fins i tot més fàcil que aprendre's dades de memòria!
Ràtio de disponibilitat= disponible / passiu corrent
Ràtio de tresoreria (o test àcid)= disponible + realitzable / passiu corrent
Ràtio de liquiditat (o de solvència a curt termini)= disponible+realitzable+existències / passiu corrent, o sigui, actiu corrent / passiu corrent
Fixeu-vos que les tres primeres ràtios efectuen operacions molt semblants: divideixen part de l'actiu corrent (cada cop una part més gran, de més a menys
disponibilitat: només el disponible, el realitzable i el disponible, o tot l'AC) entre el passiu corrent. Per què? Bàsicament per veure quin percentatge dels deutes a curt termini (PC) està cobert amb cada part de l'AC. Com ja sabeu, el normal i desitjable és que l'AC i el PC siguin molt semblants, però que el primer sigui una mica més gran que el segon, de manera que l'empresa compti amb un fons de maniobra per poder operar a més de ser capaç de tornar els deutes. Per aquesta raó, ja d'entrada intuïm que les dos primeres ràtios haurien de tenir un resultat més petit que 1, i la tercera un de més gran, oi? Doncs sí.
Vegem un exemple de resultat de la primera ràtio: imagineu que us ha sortit una RD de 0,35. Què vol dir aquesta xifra? El primer que heu de fer és mirar el quocient. Què heu dividit? Disponible entre PC. Llavors vol dir que, si el passiu corrent tingués un valor de 1, el disponible el tindria de 0,35, és a dir, que el disponible representa el 35% del passiu corrent. Si enteneu això, i comenteu això, heu fet la major part de la feina, perquè heu entès el que esteu fent, i això és el més important. Per argumentar si es tracta d'un bon o mal resultat només cal fer servir el sentit comú: el 35% dels deutes a curt termini coberts amb els diners que tenim ala caixa i al banc, ja preparats per pagar.los, està bé. Ni és poc ni és massa, considerant que tot l'AC conté tres masses en total, aquesta i altres dues. Els llibres diuen que el valor ideal està entre 0,2 i 0,3, però insisteixo que si no recordeu aquestes xifres digueu el que us sembla, penseu de quines masses parleu i opineu, us asseguro que serà una resposta correcta. Al cap i a la fi les anàlisis les fan economistes, persones com vosaltres, i si sabeu el que esteu dient podeu exercir d'economistes com la resta.
Un exemple de la segona: 0,75. És el mateix que abans, esteu dividint realitzable i disponible entre els deutes corrents, de manera que un resultat de 0,75 vol dir que el 75% d'aquest passiu corrent es podrà pagar ja amb tot això, amb tot el que ja són diners més el que ho serà a curt termini (ja s'ha venut el producte, només cal cobrar-lo). Sembla un bon resultat, oi? És menys de 1, no sembla massa, (queda espai per les existències; penseu que si fos 1 o més, en sumar després les existències el fons de maniobra seria segurament gegant), però tampoc no sembla poc, tenir ja els diners assegurats per pagar el 75% dels deutes corrents sembla lògic. Els llibres parlen de valors entre 0,8 i 1, però us dic el mateix que abans, que millor que parleu del resultat que us surt, què és i què us sembla (de fet, ja veieu que a mi un resultat de 1 em sembla massa, o sigui que...)
I la tercera? La tercera la comentarem una mica diferent, ja que el normal és que el resultat sigui més gran que 1. Si obtenim una xifra de per exemple 1,7, dir que l'AC representa el 170% del PC no és que sigui incorrecte, que no ho és, però queda lleig. Direm millor que és 1,7 vegades el PC (si us costa pensar cada cop la manera de comentar la xifra amb paraules, feu servir aquesta regla: per nombres per sota de l'1, en forma de percentatge; per nombres més grans, així, tot parlant de "vegades"). I què us sembla, com a resultat? Sembla un fons de maniobra acceptable, oi? Penseu que amb l'actiu corrent es pot pagar tot el passiu corrent i que sobra del primer un valor del 70% del segon, com a fons de maniobra. En realitat, sempre que hi hagi fons de maniobra podeu parlar d'un resultat positiu. Molts llibres parlen de suspensió de pagaments amb valors per sota de 1,5, però de fet dir això és contradir el que hem fet a l'anàlisi patrimonial. Si allà amb un FM positiu però petit només comentàvem això, que és petit, jo faria el mateix aquí. El que sí que és imprescindible en comentar aquesta ràtio és que relacioneu el resultat amb el que vau obtenir del fons de maniobra (si la ràtio és més gran que 1, dir que això quadra amb un FM positiu, i, si és més petita que 1, amb un de negatiu).
Un últim consell: si la ràtio de liquiditat és més petita que 1, si parlem de probable suspensió de pagaments, estaria bé ( a vegades fins i tot us ho preguntarem explícitament) proposar actuacions que podria emprendre l'empresa per evitar la suspensió: vendre més al comptat (només si el realitzable és significatiu, si és petit vol dir que aquest no és el problema), passar deutes de curt a llarg termini (renegociant-les amb els creditors), ajornar pagaments a proveïdors (que en realitat és el mateix que renegociar deutes per convertir-los en llarg termini, però amb els proveïdors en comptes de amb els creditors d'un altre tipus), demanar un préstec a llarg termini per pagar els de curt...
Ràtio de solvència (o de solvència total, o de garantia)= actiu total / deutes
Penseu el que esteu fent: dividint l'actiu entre els deutes. Evidentment el resultat haurà de ser més gra que 1, oi? I força més gran, si pot ser. Si és més petit que 1, l'empresa es trobarà en fallida (repasseu les situacions patrimonials: si l'actiu és més petit que els deutes, malament anem!). Si és poc més gran que 1, la situació serà difícil. Penseu que si és 2 l'actiu val 2 vegades els deutes, és a dir, que venent-se tots els seus actius l'empresa podria pagar les seves obligacions fins a dues vegades, o sigui que qualsevol valor que s'apropi al 2 estarà bé (més tampoc, que voldria dir que té pocs deutes, ja hem vist que endeutar-se també és rendible). Si per exemple us surt un valor de 1,6, digueu que l'actiu és 1,6 vegades els deutes, i que això vol dir que l'empresa no tindrà problemes de solvència, que podrà tornar tots els seus deutes a llarg termini, en principi.
Ràtio d'endeutament= deutes / passiu + patrimoni net , o sigui, deutes / actiu!
Fixeu-vos que l'operació és exactament la inversa de l'anterior, i que per tant el resultat, encara que tindrà un altre valor, serà necessàriament igual de "bo" o "dolent". Com que ara dividim deutes entre actiu, en principi (si tot va bé) obtindrem un valor per sota de 1, i per tant el comentarem en forma de percentatge, de quina part de l'actiu està finançada per deutes (i inclourem també, per fer un comentari brillant, que la resta estarà per tant finançada amb recursos propis). Si per exemple obtenim un valor de la ràtio d'endeutament de 0,6 això voldrà dir que els deutes representen el 60% de l'actiu, i que per tan és la part d'aquest que estan finançant. La resta, el 40%, estarà per tant finançada amb recursos propis. Sembla una bona xifra, oi? En qualsevol cas, confirmeu el que hagueu comentat a l'anterior ràtio, no us contradigueu!
Ràtio d'estructura del deute (o d'endeutament a curt termini) = passiu corrent / passiu total
Què esteu fent aquí? Dividint els deutes a curt termini entre tots els deutes, és a dir, el resultat serà el percentatge de tots els deutes que l'empresa ha de tornar a curt termini (evidentment, com més gran pitjor). Un resultat de 0,3 voldrà dir que el 30% del passiu l'hem de tornar d'aquí a un any, i qualsevol valor per sobra de 0,5 ens posarà en perill de suspensió de pagaments. També és lògic, oi? Una última cosa: quan l'estructura del deute és considerada dolenta, és a dir, quan el deute a curt termini resulta excessiu, podem proposar accions correctores que podria emprendre l'empresa: passar deutes de curt a llarg termini, ajornar pagaments a proveïdors , demanar un préstec a llarg termini per pagar els de curt...
Aquesta anàlisi bàsicament estudia la distribució del patrimoni de l'empresa entre les masses patrimonials en què aquest es divideix, és a dir, compara unes masses amb les altres per veure si existeix una proporció entre unes i altres que permeti a l'empresa funcionar amb normalitat i solvència. Perquè us feu a la idea, l'equació més bàsica que ha de complir el patrimoni d'una empresa “sana” i solvent és Actiu = Patrimoni net + Passiu. Pot semblar una igualtat necessària,impossible de incomplir, però al llarg d'aquest tema veurem com no ho és tant.
Què és l'anàlisi financera
L'anàlisi financera el que intenta és analitzar si l'empresa pot pagar els seus deutes, ni més ni menys, tant a curt termini com a mig i llarg termini. Fa servir l'anàlisi del fons de maniobra, de la situació financera i de diferents ràtios o quocients que comparen la mida de les diferents partides de deutes entre sí i amb la dels actius amb què l'empresa compta per pagar-los, amb l'objectiu de detectar problemes de liquiditat o de solvència per descompensació en la relació entre alguna d'aquestes partides.
Per què és tan important que coincideixin en general el termini de les nostres inversions i el de les nostres fonts de finançament, és a dir, per què és bo que actiu corrent i passiu corrent tinguin mides semblants?
Quan adquirim un actiu per a la nostra empresa, sabem aproximadament al llarg de quants anys donarà rendibilitat, i a quin ritme. Per exemple, actius corrents que estaran molt poc temps a l'empresa com ara les matèries primeres generaran els diners que ens van costar, més els que suposaran la seva rendibilitat (els beneficis), en un termini molt curt de temps (en quant es vengui el producte acabat) i durant molt poc temps (només un procés productiu). En canvi un edifici, o en general qualsevol element de l'actiu no corrent, generarà rendibilitat durant molts anys, perquè col·laborarà a fer funcionar el procés productiu durant tota la seva vida, però alhora ho farà de manera molt lenta, és a dir, trigarem tots aquests anys en recuperar els diners que hi vam invertir i obtenir beneficis d'aquest actiu (de fet és per això que existeixen les amortitzacions, per anar recuperant aquest valor invertit, si us interessa aquest tema de la recuperació dels diners ho teniu millor explicat al tema 9). I és per això que el més lògic és que, en comprar un actiu, es facin servir diners que s'hagin d'anar tornant al mateix ritme al què l'actiu en qüestió els vagi generant. És a dir: si em compro una màquina que estarà a l'empresa al voltant de 10 anys, el més solvent és que en finançar-la faci servir recursos permanents (nostres, que no els hem de tornar a ningú) o recursos aliens a llarg termini. En aquest segon cas, de fet, l'idoni seria que el préstec que em concedeixin per comprar-me la màquina fos a 10 anys, els mateixos que trigarà la màquina a tornar-me el seu cost, via les amortitzacions (via l'excedent del procés productiu, que es d'on venen tots els diners, esclar, però que canalitzem via les amortitzacions). Imagineu que ens compréssim aquesta mateixa màquina amb un préstec a tres mesos: d'on trauríem els diners per tornar-lo, si la màquina no ens farà guanyar tant en tres mesos (tot el seu cost)? Segurament ens veuríem obligats a renegociar aquest deute, perquè no disposaríem de la liquiditat per tornar-lo, i això és exactament el que l'empresa ha d'evitar amb l'anàlisi financera. Que, sent rendible, trobant-se en poder d'una màquina que generarà molts beneficis al llarg de la seva vida a un procés productiu que funciona, que genera beneficis, es vegi obligada a renegociar deutes per manca de liquiditat o, en el pitjor dels casos, a suspendre pagaments. No tindria cap sentit. Però, i finançar actiu corrent (per exemple els comercials que comprem i venem contínuament, generant diners molt ràpidament) amb passiu no corrent, o recursos propis? Tampoc és pràctic, perquè els préstecs a llarg termini són molt més cars (haurem de pagar per ells molts més interessos) i complicats d'aconseguir, de manera que no és massa pràctic anar-los demanant cada mes per quantitats relativament petites i que recuperarem al cap de molt poc temps. D'una altra banda tampoc no és segur des del punt de vista de la solvència que un actiu desaparegui de l'empresa perquè ja ha generat tota la rendibilitat que havia de generar i que, en canvi, el deute que es va crear en adquirir-lo romangui a l'empresa, ja que el més normal és que el benefici del primer exercici, en el qual l'actiu va generar els diners, quedi artificialment inflat pel fet que no hem tornat els diners que devíem (i per tant es reparteixin més dividends o es reinverteixi més benefici del que tenim realment), i que més endavant l'empresa no compti amb la liquiditat que necessita per tornar un deute que no està relacionat amb cap actiu en funcionament. En resum: el que ha de buscar l'empresari, i verificar l'anàlisi patrimonial després, és que els actius corrents estiguin finançats amb passius corrents i els actius no corrents ho estiguin amb recursos propis i passius no corrents. És a dir, que l'AC i el PC tinguin mides molt semblants.
Què és el fons de maniobra, i per què va bé que sigui positiu
Al paràgraf anterior dèiem que el millor és que el termini de vida dels nostres actius coincideixi el més possible amb el dels passius que es generen quan els adquirim, i que això significa, en termes de patrimoni, que l'actiu corrent i el passiu corrent siguin d'una mida molt semblant. Ara bé: l'idoni, en realitat, és que, malgrat ser molt semblants, l'actiu corrent sigui una mica més gran que el passiu corrent. I això és tan important que fins i tot tenim un nom per a aquesta diferència: Fons de maniobra. El fons de maniobra és un marge, un extra d'actiu corrent que no paguem amb passiu corrent sinó amb no corrent, i per això el calculem amb una simple resta: AC-PC.
La raó per la qual tenir una mica de fons de maniobra és quasi indispensable és que, en realitat, hi ha una part de l'actiu corrent que SEMPRE ESTÀ A L'EMPRESA, que no és veritat que generi diners a curt termini, perquè el necessitem sempre amb nosaltres per assegurar-nos que podrem funcionar. Un exemple dels actius corrents que necessitem sempre són existències: una empresa no pot treballar amb un magatzem que es buida cada poc temps, cada cop que produeix, ja que s'exposaria a deixar de produir en cas de tenir qualsevol tipus de problema amb els proveïdors o les comandes. D'igual manera, una empresa mai es troba amb un compte de clients amb saldo zero, el més normal és que permanentment algun client degui alguns diners. Llavors, la conclusió és que l'empresa ha de tenir una certa quantitat d'existències i crèdits de clients que ha de pagar però que mai cobrarà (evidentment cobra per cada existència, perquè totes surten del magatzem, i per cada crèdit dels clients, perquè en principi tots es cobren. No és que siguin sempre els mateixos que es queden allà, canvien contínuament. La qüestió és que la quantitat d'uns i altres que roman a l'empresa és sempre la mateixa). I per això no pot finançar aquesta part del AC amb PC, perquè, donat que mai generarà diners, es podria crear el problema de liquiditat que precisament volíem prevenir amb la correlació entre AC i PC.
En resum: l'òptim és que les empreses tinguin ACs i PCs semblants, però que comptin amb un fons de maniobra, és a dir, que el resultat de la resta AC-PC sigui positiu, o, el que és el mateix, que l'AC sigui una mica més gran que el PC.
Què passaria si una empresa té un fons de maniobra negatiu? És dolent per a totes les empreses?
Si el fons de maniobra d'una empresa és negatiu, el que vol dir és que el seu passiu corrent és més gran que el seu actiu corrent, ja que aquest fons es calcula mitjançant la resta AC-PC. Si això passa, no només no disposa d'un marge d'AC que es finança amb recursos a llarg termini perquè es quedin sempre a l'empresa, sinó que, a més, una part del seu actiu no corrent, de les inversions que donaran diners només a llarg termini, les ha finançat amb préstecs o recursos que haurà de tornar a curt termini. Aquest és el problema que explicava al segon punt d'aquesta pàgina: quan hagi de tornar aquests préstecs amb tota probabilitat no disposarà dels diners, ja que els actius que va comprar amb ells encara no els han generat. I això es diu suspendre pagaments, trobar-se en una situació de suspensió de pagaments: quan l'empresa no pot afrontar el pagament d'alguns dels seus deutes. No té per què voler dir que hi ha un problema de solvència, l'empresa pot vendre molts productes, ser molt rendible i ser capaç de tornar tots els seus préstecs si li donen prou temps, però sí vol dir que hi ha un problema de liquiditat, de disposar de diners líquids per tornar deutes en un termini determinat. I això l'únic que vol dir és que l'empresa s'ha endeutat irresponsablement, ja que ha finançat actius que generen diners lentament amb préstecs que havia de tornar ràpidament. No hi havia un equilibri entre les seves masses patrimonials, entre el seu actiu corrent i el seu passiu corrent.
Ara bé: tenir un fons de maniobra negatiu no vol dir que l'empresa suspendrà pagaments en el cas d'absolutament totes les empreses. Hi ha empreses que, per tenir unes característiques especials, poden sobreviure i fins i tot funcionar bé amb fons de maniobra negatius. Són bàsicament les que tenen un cicle d'explotació molt ràpid, que vol dir que triguen molt poc en generar diners amb el seu procés productiu, que des que compren l'actiu corrent, per exemple les existències, fins que cobren pel producte acabat passa molt poc temps. Un exemple bo són els supermercats, que cobren al comptat (encara que el client pagui amb targeta, la targeta són diners immediats per a l'empresa, no ha d'esperar per cobrar-los) però paguen als seus proveïdors normalment a tres mesos, de manera que els seu AC genera els diners moltes vegades fins i tot abans d'haver-los gastat. Doncs bé: amb un cicle d'explotació tan ràpid no hi ha problema per tenir més deutes a curt termini que actiu corrent, perquè aquest genera els diners tan ràpidament que ho fa més d'una vegada abans que hagi de tornar aquests deutes. Imagineu que un supermercat té actius corrents per valor de 30 000 euros i deutes a sis mesos per valor de 60 000: una empresa d'un altre tipus tindria problemes per tornar aquests deutes, però el supermercat ven tot aquest actiu i el torna a comprar i vendre tres vegades abans que passin els sis mesos. D'aquesta manera, haurà generat 90000 euros que va pagar per l'actiu (recordeu que també l'ha tornat a comprar dues vegades més) i el marge de benefici corresponent a tres processos productius, que dona més que de sobres per pagar els 60000 que devia a sis mesos (encara que hagi generat més deutes en comprar l'AC dues vegades més, aquests nous deutes no venceran ara, sinó molt més tard, Mentre el procés productiu sigui més ràpid que el termini dels deutes que es generen per finançar-lo l'empresa no tindrà mai problemes de liquiditat). Més endavant, al tema 9, veurem com identifiquem les empreses que sí poden funcionar amb fons de maniobra negatius: són les que tenen un PMMF negatiu.
Diferència entre els conceptes de solvència i liquiditat
Als punts anteriors parlàvem del fet que si una empresa té un fons de maniobra negatiu només vol dir que segurament tindrà problemes de liquiditat, però que no volia dir que els hagués de tenir de solvència. Però quina és la diferència entre aquests dos termes?
Quan un té un problema de liquiditat hi ha alguna cosa que no pot pagar aquí i ara, perquè no disposa dels diners líquids per fer-ho. Seria el cas de les empreses amb fons de maniobra negatiu, que tenen més deutes a curt termini que actius per generar els diners a temps per pagar-los. Els deutes vencen i simplement no poden pagar-los. En canvi, la solvència és la capacitat de pagar tots els deutes que un ha contret a llarg termini amb els actius totals (diners líquids i béns no líquids) dels que disposa. Un empresa solvent compta amb els actius necessaris per poder tornar tots els deutes que ha contret, i hauria de ser capaç, a més, de conservar aquesta situació en el futur. Per això per determinar que una empresa és solvent no ens hem de conformar amb comprovar que l'actiu sigui igual o més gran que el passiu, ja que , si per tornar tots els deutes l'empresa ha de vendre's tots els seus actius i per tant ha de tancar les seves portes, evidentment no podrem parlar de solvència. En principi, i en termes molt generals, l'actiu hauria de ser raonablement més gran que el passiu, encara que, com sempre, la situació de les finances d'una empresa dependrà de molts més factors, com per exemple la velocitat del cicle d'explotació de què parlàvem a punts anteriors.
Comentar la situació financera de l'empresa
Quan ens demanen realitzar una anàlisi financera de l'empresa, a més del fons de maniobra i els valors de les ràtios, podem comentar la situació financera en què es troba l'empresa:
-ESTABILITAT FINANCERA TOTAL: quan l'empresa no té passiu, està finançada enterament per recursos propis. Si l'empresa acaba de començar és normal. En qualsevol altre cas, aquesta situació no és idònia, ja que finançar-se amb recursos aliens pot ser més rendible que no fer-ho, especialment si s'està molt poc endeutat. La raó és que sempre que l'interès d'un deute sigui més baix que la rendibilitat d'una inversió val la pena endeutar-se, perquè l'empresa obtindrà un benefici. Si comprant-me una màquina obtindré un 6% de rendibilitat (es tracta de rendibilitat econòmica, concepte que estudiarem al tema següent) i per pagar-la demano u préstec al 2% d'interès, val la pena endeutar-se i realitzar aquesta inversió, ja que l'empresa obtindrà un 4% de marge que no obtindria de no endeutar-se. I, quant menys endeutada està una empresa, més probabilitats hi ha que quedin inversions molt rendibles per efectuar, més espai per al creixement sol tenir.
-ESTABILITAT FINANCERA NORMAL: es tracta simplement de tenir recursos propis, passiu no corrent i passiu corrent, però comptant amb un fons de maniobra positiu, és a dir, la situació patrimonial idònia, en principi, ja que es podrà fer front als deutes a curt i a llarg termini sense problemes.
-SUSPENSIÓ DE PAGAMENTS: com veiem més amunt, quan l'empresa té un fons de maniobra negatiu en principi haurà de suspendre pagaments, perquè no podrà fer front als deutes a curt termini amb un actiu corrent que és més petit que aquests deutes. Tindrà doncs un problema de liquiditat. Recordeu, però, comentar que algunes empreses sí poden funcionar amb FM negatius, i que no necessàriament suspendran pagaments (i expliqueu tot allò del cicle d'explotació que us explicava al punt del FM negatiu). Un cop una empresa es declara en situació de pagaments, té dret a renegociar el deute a curt termini amb els creditors, per convertir-lo en deute a llarg termini i poder seguir funcionant. Si l'empresa encara no ha suspès pagaments legalment, també pot intentar fer-ho sense intervenció de la justícia, per a tractar d'evitar arribar a aq
-DESEQUILIBRI FINANCER A LLARG TERMINI: una empresa es troba en aquesta situació quan no té recursos propis, és a dir, quan es troba enterament finançada amb recursos aliens. Aquesta situació indica que pot haver-hi un problema gran de solvència (capacitat de tornar tots els deutes amb el valor de tos els seus actius), perquè, com dèiem quan parlàvem d'aquest concepte (veure el punt a aquesta mateixa pàgina), encara que si l'empresa es vengués tots els seus actius podria pagar els seus deutes, hauria llavors de cessar la seva activitat, i per tant no podem parlar d'una empresa ni una activitat solvents. La fallida és imminent. Com que no té recursos propis, també diem que l'empresa es troba DESCAPITALITZADA.
-FALLIDA: aquesta situació obliga a l'empresa a tancar les seves portes, ja que no pot fer front a les seves obligacions, no pot tornar tot el que deu de cap manera, ni ara ni en el futur. Es dóna quan una empresa té més passiu que actiu, cosa que sembla difícil d'aconseguir, però que no ho és tant: quan s'acumulen moltes pèrdues d'anys anteriors, aquestes pèrdues acumulades al patrimoni net poden ser tan grans que aquesta massa (PN) resulti de valor negatiu, de manera que el passiu sigui més gran que l'actiu per definició, perquè en qualsevol cas actiu= patrimoni net + passiu (simplement s'han anat demanant préstecs per cobrir pèrdues i seguir funcionant amb les mateixes inversions, no per efectuar-ne de noves, fins al punt de tenir més deutes que actius).
La situació de fallida l'ha de dictar un jutge, qui ordenarà la venda dels actius de l'empresa. El que es tregui d'aquesta venda haurà de fer-se servir per tornar els diners que es deuen en primer lloc als treballadors, a continuació als creditors i només en últim lloc als socis.
Ràtios financeres: trucs per comentar-ne els resultats
A veure: no és tan complicat comentar resultats de ràtios , sobretot perquè, al contrari de com a vegades us sembla, no és tan important que al comentari s'incloguin dades concretes sobre el resultat ideal que hauria de tenir la ràtio... perquè aquestes dades estan als llibres, són una guia però no cal cap esforç ni talent especial per repetir-les! (per no parlar del fet que rarament són realment aplicables les dades estàndard... com les persones, cada empresa es un mon!). El que realment és interessant, i el que per tant és el que professors i examinadors esperem de vosaltres, és que entengueu la xifra que resulta del càlcul del quocient en qüestió, és a dir, que comprengueu de debò què s'està fent quan es divideixen dues magnituds, per què es fa, quin tipus de resultat s'obté i què significa exactament aquest resultat. I la sorpresa és que comprendre això i ser capaç de realitzar un bon comentari de ràtios financeres és fins i tot més fàcil que aprendre's dades de memòria!
Ràtio de disponibilitat= disponible / passiu corrent
Ràtio de tresoreria (o test àcid)= disponible + realitzable / passiu corrent
Ràtio de liquiditat (o de solvència a curt termini)= disponible+realitzable+existències / passiu corrent, o sigui, actiu corrent / passiu corrent
Fixeu-vos que les tres primeres ràtios efectuen operacions molt semblants: divideixen part de l'actiu corrent (cada cop una part més gran, de més a menys
disponibilitat: només el disponible, el realitzable i el disponible, o tot l'AC) entre el passiu corrent. Per què? Bàsicament per veure quin percentatge dels deutes a curt termini (PC) està cobert amb cada part de l'AC. Com ja sabeu, el normal i desitjable és que l'AC i el PC siguin molt semblants, però que el primer sigui una mica més gran que el segon, de manera que l'empresa compti amb un fons de maniobra per poder operar a més de ser capaç de tornar els deutes. Per aquesta raó, ja d'entrada intuïm que les dos primeres ràtios haurien de tenir un resultat més petit que 1, i la tercera un de més gran, oi? Doncs sí.
Vegem un exemple de resultat de la primera ràtio: imagineu que us ha sortit una RD de 0,35. Què vol dir aquesta xifra? El primer que heu de fer és mirar el quocient. Què heu dividit? Disponible entre PC. Llavors vol dir que, si el passiu corrent tingués un valor de 1, el disponible el tindria de 0,35, és a dir, que el disponible representa el 35% del passiu corrent. Si enteneu això, i comenteu això, heu fet la major part de la feina, perquè heu entès el que esteu fent, i això és el més important. Per argumentar si es tracta d'un bon o mal resultat només cal fer servir el sentit comú: el 35% dels deutes a curt termini coberts amb els diners que tenim ala caixa i al banc, ja preparats per pagar.los, està bé. Ni és poc ni és massa, considerant que tot l'AC conté tres masses en total, aquesta i altres dues. Els llibres diuen que el valor ideal està entre 0,2 i 0,3, però insisteixo que si no recordeu aquestes xifres digueu el que us sembla, penseu de quines masses parleu i opineu, us asseguro que serà una resposta correcta. Al cap i a la fi les anàlisis les fan economistes, persones com vosaltres, i si sabeu el que esteu dient podeu exercir d'economistes com la resta.
Un exemple de la segona: 0,75. És el mateix que abans, esteu dividint realitzable i disponible entre els deutes corrents, de manera que un resultat de 0,75 vol dir que el 75% d'aquest passiu corrent es podrà pagar ja amb tot això, amb tot el que ja són diners més el que ho serà a curt termini (ja s'ha venut el producte, només cal cobrar-lo). Sembla un bon resultat, oi? És menys de 1, no sembla massa, (queda espai per les existències; penseu que si fos 1 o més, en sumar després les existències el fons de maniobra seria segurament gegant), però tampoc no sembla poc, tenir ja els diners assegurats per pagar el 75% dels deutes corrents sembla lògic. Els llibres parlen de valors entre 0,8 i 1, però us dic el mateix que abans, que millor que parleu del resultat que us surt, què és i què us sembla (de fet, ja veieu que a mi un resultat de 1 em sembla massa, o sigui que...)
I la tercera? La tercera la comentarem una mica diferent, ja que el normal és que el resultat sigui més gran que 1. Si obtenim una xifra de per exemple 1,7, dir que l'AC representa el 170% del PC no és que sigui incorrecte, que no ho és, però queda lleig. Direm millor que és 1,7 vegades el PC (si us costa pensar cada cop la manera de comentar la xifra amb paraules, feu servir aquesta regla: per nombres per sota de l'1, en forma de percentatge; per nombres més grans, així, tot parlant de "vegades"). I què us sembla, com a resultat? Sembla un fons de maniobra acceptable, oi? Penseu que amb l'actiu corrent es pot pagar tot el passiu corrent i que sobra del primer un valor del 70% del segon, com a fons de maniobra. En realitat, sempre que hi hagi fons de maniobra podeu parlar d'un resultat positiu. Molts llibres parlen de suspensió de pagaments amb valors per sota de 1,5, però de fet dir això és contradir el que hem fet a l'anàlisi patrimonial. Si allà amb un FM positiu però petit només comentàvem això, que és petit, jo faria el mateix aquí. El que sí que és imprescindible en comentar aquesta ràtio és que relacioneu el resultat amb el que vau obtenir del fons de maniobra (si la ràtio és més gran que 1, dir que això quadra amb un FM positiu, i, si és més petita que 1, amb un de negatiu).
Un últim consell: si la ràtio de liquiditat és més petita que 1, si parlem de probable suspensió de pagaments, estaria bé ( a vegades fins i tot us ho preguntarem explícitament) proposar actuacions que podria emprendre l'empresa per evitar la suspensió: vendre més al comptat (només si el realitzable és significatiu, si és petit vol dir que aquest no és el problema), passar deutes de curt a llarg termini (renegociant-les amb els creditors), ajornar pagaments a proveïdors (que en realitat és el mateix que renegociar deutes per convertir-los en llarg termini, però amb els proveïdors en comptes de amb els creditors d'un altre tipus), demanar un préstec a llarg termini per pagar els de curt...
Ràtio de solvència (o de solvència total, o de garantia)= actiu total / deutes
Penseu el que esteu fent: dividint l'actiu entre els deutes. Evidentment el resultat haurà de ser més gra que 1, oi? I força més gran, si pot ser. Si és més petit que 1, l'empresa es trobarà en fallida (repasseu les situacions patrimonials: si l'actiu és més petit que els deutes, malament anem!). Si és poc més gran que 1, la situació serà difícil. Penseu que si és 2 l'actiu val 2 vegades els deutes, és a dir, que venent-se tots els seus actius l'empresa podria pagar les seves obligacions fins a dues vegades, o sigui que qualsevol valor que s'apropi al 2 estarà bé (més tampoc, que voldria dir que té pocs deutes, ja hem vist que endeutar-se també és rendible). Si per exemple us surt un valor de 1,6, digueu que l'actiu és 1,6 vegades els deutes, i que això vol dir que l'empresa no tindrà problemes de solvència, que podrà tornar tots els seus deutes a llarg termini, en principi.
Ràtio d'endeutament= deutes / passiu + patrimoni net , o sigui, deutes / actiu!
Fixeu-vos que l'operació és exactament la inversa de l'anterior, i que per tant el resultat, encara que tindrà un altre valor, serà necessàriament igual de "bo" o "dolent". Com que ara dividim deutes entre actiu, en principi (si tot va bé) obtindrem un valor per sota de 1, i per tant el comentarem en forma de percentatge, de quina part de l'actiu està finançada per deutes (i inclourem també, per fer un comentari brillant, que la resta estarà per tant finançada amb recursos propis). Si per exemple obtenim un valor de la ràtio d'endeutament de 0,6 això voldrà dir que els deutes representen el 60% de l'actiu, i que per tan és la part d'aquest que estan finançant. La resta, el 40%, estarà per tant finançada amb recursos propis. Sembla una bona xifra, oi? En qualsevol cas, confirmeu el que hagueu comentat a l'anterior ràtio, no us contradigueu!
Ràtio d'estructura del deute (o d'endeutament a curt termini) = passiu corrent / passiu total
Què esteu fent aquí? Dividint els deutes a curt termini entre tots els deutes, és a dir, el resultat serà el percentatge de tots els deutes que l'empresa ha de tornar a curt termini (evidentment, com més gran pitjor). Un resultat de 0,3 voldrà dir que el 30% del passiu l'hem de tornar d'aquí a un any, i qualsevol valor per sobra de 0,5 ens posarà en perill de suspensió de pagaments. També és lògic, oi? Una última cosa: quan l'estructura del deute és considerada dolenta, és a dir, quan el deute a curt termini resulta excessiu, podem proposar accions correctores que podria emprendre l'empresa: passar deutes de curt a llarg termini, ajornar pagaments a proveïdors , demanar un préstec a llarg termini per pagar els de curt...
Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.
