Economia: coses complicades d'entendre

Les fallades del mercat i l'Estat

 -Què són les fallades de mercat?
Fins ara hem estudiat com el mecanisme de mercat és en principi totalment flexible, i que d'aquesta manera permet que oferents i demandants arribin sempre a "acordar" un preu que la societat considera just, en el sentit que reflecteix el cost de producció dels béns en recursos i, alhora, els desitjos que n'hi ha. D'això diem "eficiència". Però si tots els mercats funcionen així, per què a la majoria d'economies del món existeix la intervenció de l'estat? La qüestió és que, en realitat, els mercats només funcionen amb eficiència quan es donen un conjunt de restriccions molt concretes, que no solen donar-se, de fet, de manera que el mercat no reflecteix o bé el cost real d'un bé, o bé la necessitat que existeix d'ell. Quan passa això, diem que el mercat falla en la seva EFICIÈNCIA. D'altra banda, el mercat també falla en qüestions que ni tan sols es considera que faci especialment bé, com ara distribuir bé la renda (llavors falla en la seva EQUITAT) o en l'ESTABILITAT de tot el sistema.

​-Quina és la fallada de mercat exactament en el cas de les externalitats? 
Per entendre bé el concepte d'externalitat hem de distingir entre la VALORACIÓ PRIVADA que l'empresa fa del bé que produeix i ven (tant del que paga per produir-lo o comprar-lo com del que cobra per vendre'l) i la VALORACIÓ SOCIAL del mateix bé, que representaria els costos i beneficis que comporta per a la societat. La valoració social inclou, a més de la valoració privada, els efectes negatius i positius pels que no es paga ni es cobra al mercat. 
Doncs bé: una externalitat en la producció d'un bé és qualsevol efecte d'aquesta producció, negatiu o positiu, pel que no es paga o no es cobra. Una externalitat NEGATIVA seria l'efecte negatiu de la producció pel que el productor no paga (contaminar un riu, per exemple: el riu s'inutilitza pel seu ús per la població, però l'empresa contaminant no paga a aquesta població); una externalitat POSITIVA, en canvi,  seria un efecte positiu pel que el productor no cobra (si per exemple una nova aplicació informàtica es pot fer servir per millorar altres productes i així la qualitat de vida de la població, els productors d'aquests nous productes no pagaran, en principi, al desenvolupador inicial).
Llavors, podem dir que, quan existeix una externalitat negativa, la valoració privada que l'empresa fa de la seva producció no té en compte l'externalitat, perquè no paga per ella, i per tant aquesta és més baixa que la social. Aquesta és la fallada de mercat: la valoració privada de la producció de l'empresa no coincideix amb la social, és a dir, no és la que realment és, i per tant LA CORBA D'OFERTA del bé es troba més a la dreta d'on seria si tingués en compte tots els costos (si inclogués l'externalitat). Com a conseqüència de ser més a la dreta, LA PRODUCCIÓ DEL BÉ (la d'equilibri) ÉS MÉS GRAN del que hauria de ser, del que és socialment desitjable.
En el cas de les positives, la valoració privada és més petita que la social, perquè no té en compte els beneficis pels que no cobra, i en conseqüència la producció d'equilibri acaba sent més petita del socialment òptim. 

-Com es podria evitar la fallada que suposa no posar preu a les externalitats negatives? 
La qüestió seria aconseguir que l'empresa pagui per l'externalitat negativa que està generant, ja que en realitat és un cost (hi ha "despesa"de recursos), i per tant hauria de ser cobert per qui el genera. D'aquesta manera els seus costos augmentaran, la corba d'oferta es desplaçarà cap a l'esquerra i en conseqüència el preu del producte augmentarà  (serà el real, ja que inclourà tots els costos que està provocant a la societat) i la quantitat d'equilibri serà menor (el que s'acabarà produint al mercat, per tant), més a prop de la socialment òptima.
La teoria està clara, el problema és aplicar-la a la realitat: és tan complicat posar un preu a allò que la societat està perdent amb la majoria d'externalitats (penseu en qualsevol tipus de contaminació), i organitzar un sistema perquè les empreses ho paguin, que l'únic que de moment s'ha pogut posar en pràctica és posar límits per llei al que es pot contaminar i multes a qui els sobrepassi. 

- I a les positives?
En el cas de les produccions que generen externalitats positives, l'Estat el que fa és subvencionar aquestes activitats perquè a l'empresari li surti més barat produir-les. D'aquesta manera es desplaça la corba d'oferta a la dreta, i s'aconsegueix que es produeixi més del bé en qüestió i a un preu més barat per al consumidor. Així, el productor té una corba d'oferta més semblant a la real (cobra pels beneficis generats) i per això la quantitat d'equilibri acaba sent més semblant a la socialment òptima.

-Compte: en economia, quan parlem de béns públics no parlem de tots els que produeix el sector públic!​
Els béns en general es poden dividir en RIVALS o NO RIVALS, d'una banda (seran del primer tipus si quan una persona els fa servir impedeix  que ho facin altres) i en EXCLOÏBLES o NO EXCLOÏBLES, de l'altra (en funció de si es pot impedir que una persona que no pagui per un bé accedeixi al seu ús). Un bolígraf, per exemple, és rival, perquè no el pot fer servir més d'una persona alhora, i excloïble, perquè resulta senzill posar-hi un preu i vendre'ls, no donant-los-hi a qui no els pagui. Un cotxe també seria rival i excloïble, per raons semblants (quatre o cinc persones fent-lo servir alhora no són tantes com per considerar que una no impedeix l'entrada de més; considerem que ho fa).
Doncs bé: els béns PRIVATS PURS són rivals i excloïbles, i els PÚBLICS PURS són no rivals i no excloïbles. En economia diem bé públic, per tant, del que no compleix cap d'aquestes dues condicions, i no de qualsevol bé que produeixi el sector públic. Exemples de béns públics purs són la llum del carrer, els cossos de seguretat, els fars de costa. Hi ha béns produïts pel sector públic (sanitat, educació) que no són públics purs, perquè són excloïbles (pots organitzar un sistema perquè no hi accedeixi qui no pagui, com a les seves variants privades). És de fet aquesta la raó (que no siguin públics purs), per la que les produeix també el sector privat. L'Estat les ofereix, per tant, per una raó diferent: la justícia social. 

-Per què el sector privat no pot produir els béns públis purs?
Dèiem que un bé públic pur és un bé que, a més de ser no rival, és no excloïble. Això vol dir que quan una persona el fa servir, no dificulta de manera important que una altra ho faci ("hi ha lloc per a tots"), però a més que, alhora, és logíticament impossible organitzar un sistema de pagament per poder excloure a qui no vulgui pagar per l'ús del bé. Aquestes característiques concretes afavoreixen l'aparició d'un fenòmen que diem "consumidor paràsit", que té lloc quan els consumidors no tenen incentius per pagar per l'ús d'un bé, i es neguen a fer-ho, esperant que sigui la resta qui pagui per ells per després fer-lo servir igualment. En el cas dels béns públics, tothom té incentius per actuar com a consumidor paràsit, perquè no se li pot cobrar pel seu ús, d'una banda (són no excloïbles); i perquè, a més, sap que un cop el bé està en funcionament el podrà fer servir igualment (són no rivals).
​Tots els béns públics presenten el problema del consumidor paràsit, i per això és impossible que el sector privat els produeixi, perquè mai no seria una producció rendible. Els ha de produir el sector públic. 

- En què consisteix exactament la fallada de mercat que coneixem com a "recursos comuns"?
Un recurs comú no és propietat de ningú en concret, i és per tant utilitzat, per a la producció i el consum, per un grup gran de persones. Com que ningú n'és propietari, ningú es preocupa de l'externalitat negativa que provoca l'ús excessiu d'aquests recursos: l'esgotament del recurs en sí. I aquesta és la fallada de mercat:: que tots els recursos comuns s'utilitzen molt per sobre del desitjable, tant que pden estar condemnats a la desaparició. A més, com que són béns productius els que originen aquest problema, són béns dels que es podria treure molt més profit si s'hi invertís per fer-los més rendibles. Però ens trobem amb el mateix problema: com que cap individu concret pot impedir que la resta utilitzi el recurs, els beneficis de la inversió es repartirien entre tots, i, en conseqüència, ningú té els incentius per realitzar la inversió.
Per tot això ha d'intervenir l'Estat, per regular l'us del recurs o protegir-lo de la sobreexplotació amb multes. 

-La distribució desigual de la renda
 La renda de cada persona (el seu sou, o allò que rep pel fet de ser propietari de terra, o de capital) és diferent, segons la feina que faci, sobretot. Hi ha diferències de renda que la societat considera justes (gent que treballa més hores, que ha estudiat més anys...). N'hi ha d'altres, però, que no són considerades justes, perquè al nostre sistema la renda d'una persona depèn, fonamentalment, de:
- La seva productivitat (amb la característica que quan parlem de productivitat no parlem de la tècnica, la de ser capaços de produir més o menys unitats, sinó de l'econòmica, la de produir diners al sistema, que és la que més premia aquest. Em refereixo al fet que el nostre model remunera molt més qui desenvolupa la campanya de màrqueting que fa que un producte es pugui vendre car que qui fabrica el producte en sí).
- La seva propietat o no d'altres factors que no siguin el treball (terra, immobles, capital físic o financer).
Com que hi ha, i sempre n'hi haurà, gent menys o gens productiva (amb un 100% de discapacitat, malalts, gent molt gran...) o que no té les mateixes probabilitats en néixer d'acabar tenint factors de producció (existeix l'herència, per exemple), la societat considera que la renda no es distribueix de manera justa, i que s'ha de redistribuir.
D'això s'encarrega, llavors, l'Estat. 

-Relació entre les funcions de l'estat i les fallades de mercat
Podem dir que l'Estat té tres grans funcions:
- Millorar l'eficiència econòmica, corregint les quatre "fallades del mercat" en què aquest demostra no ser eficient: la manca de competència als mercats (limitant el poder de monopolistes i oligopolistes), les externalitats (lluitant contra els seus efectes, sobretot la contaminació), la no producció de béns públics purs pel sector privat (proveïnt-los) i la manca d'informació perfecta (subministrant-la, als consumidors principalment, perquè puguin prendre millors decisions).
-Estabilitzar l'economia, intentant que els cicles "naturals" del capitalisme siguin el menys perjudicials possible per la població (gastant més quant es produeix menys, per exemple).
-Procurar l'equitat, redistribuint la renda per corregir en certa mesura la seva distribució desigual pel mercat. 

- De quines eines disposa l'Estat per portar a terme aquesta última funció, la de redistribuir?​
Disposa bàsicament de tres instruments:
- Els impostos: encara que la funció principal dels impostos és disposar de fons per finançar la despesa pública, aquests també ajuden a distribuir la renda. Els que més ajuden en aquest sentit són el progressius, com ara l'IRPF (l'Impost sobre la Renda de les Prsones Físiques), que cobra un percentatge del sou més gran a qui cobra més.
-Les despeses de transferència (diners que concedeix el sector poúblic "a canvi de res", perquè s'hi tingui dret), entre les quals cal destacar les corresponents a l'asssegurança d'atur i tot tipus de beques.
-La intervenció directa al mercat, om per exemple quan imposa un salari mínim o controla els preus dels articles de primera necessitat. Aquestes actuacions alteren els equilibris de mercat.

​
Tema anterior     Tema  següent

Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.