Funcionament de l'empresa: coses complicades d'entendre, per blocs temàtics
El procés de producció a l'empresa
Dos punts de vista diferents per definir què és produir
Des del punt de vista econòmic, produir és convertir els recursos productius (no serveixen per satisfer directament les necessitats humanes) en béns (sí que les satisfan). Aquests recursos productius són:
- Matèries primeres, que poden ser naturals o ja prefabricades (no tenim aquí la diferenciació entre capital i recursos naturals que fa l'economia general)
- Treball humà
- Màquines
- Energia
- Organització de tot això: l'organització de la producció.
Des del punt de vista de la utilitat el sentit bàsic de la producció per a la societat és crear valor, en un doble sentit: perquè els béns tenen un valor d'ús més gran que els recursos (satisfan necessitats que els recursos no poden satisfer, "valen" per fer a més coses) i perquè també tenen més valor de canvi, "valen" més euros, es venen per més diners que els van costar els recursos.
D'aquesta creació de valor que comporta la producció surt tot el valor que manté el sistema, tots els diners que després es repartiran entre els que participen en produir.
Què representa exactament una funció de producció?
Representa el màxim que es pot produir amb cada nivell d'utilització dels factors. Evidentent per a cada combinació de factors donada també es podrien produir menys unitats, però la funció només recull la màxima possible per la tecnologia concreta que representa (una funció de producció no és més que una expressió de la capacitat productiva d'una tecnologia determinada, d'unes màquines, uns programes informàtics que les governen i una organització de tot el procés determinats). Si canviem qualsevol aspecte de la tecnologia, ja sigui el hardware, el software o l'organització, el que tindriem seria una funció de producció diferent, que serà més o menys eficient tècnica i economicament que la primera (només té sentit analitzar aquestes eficiències quan comparem diferents teconologies).
Dins una mateixa tecnologia o funcióde producció, evidentment es pot aconseguir el mateix nivell de producció màxim amb combinacions de factors diferents, ja que aquests es poden substituir fins a un cert punt. És el que es diu substitució tècnica (fabricar mil pantalons fent servir una màquina i dos treballadors o tres màquines i un sol treballador).
Els rendiments a escala
La relació entre la quantitat total produïda d'un bé i la que s'ha fet servir d'un factor determinat per a produir-la és la productivitat d'aquest factor. Es mesura per a un període determinat. Un exemple seria una productivitat del factor treball de 6 pantalons per treballador i dia.
La relació entre la quantitat total produida d'un bé i la quantitat total de factors que hi hem fet servir és la productivitat total (que en comptes de en unitats físiques es mesura en euros, per no "sumar pomes i peres" pel que fa als diferents factors emprats). Un exemple seria una productivitat toal de 5 euros d'ingressos per cada euro invertit (gastat) en factors.
Doncs bé, els rendiments a escala parlen de com varia la producció total d'un bé quan augmenten (o disminueixen) tots els factors emprats alhora. En contra del que ens pot dir la nostra intuició, si per exmple doblem els factors que fem servir per produir, la producció toal no té per què doblar. Si doblés, els rendiments serien constants a escala (que vol dir que la productivitat total no es veu alterada per l'escala, és a dir, per la mida de la producció, de la fàbrica, si voleu). Si la proporció en que creix és menor que dos, tindriem rendiments decreixents a escala (la productivitat decreix amb la "mida"), i si en fos més gran, creixents (com més gran és el procés, més productiu).
Si una empresa és més o menys petita sempre existiran rendiments creixents a escala, perquè una tecnologia petita, en créixer, pràcticament sempre acaba sent més eficient. Això és perquè les tecnologies més producives són tecnologies grans, per produir quantitats grans, i resulten força cares. Llavors, una empresa petita produirà en general amb tecnologies menys eficients i, en crèixer (que és el que es fa quan s'augmenten tots els factors alhora), podrà fer servir tecnologies cada cop més efcients i la seva proucció augmentarà radicalment. Això vol dir que els rendiments són sempre creixents amb l'escala, que una empresa serà sempre més eficient com més gran sigui? Evidentement, no. Arribarà un moment en què l'empresa ja fa servir la tecnologia més efcicient que exiteixi, i,si segueix creixent, serà tan dificll d'organitzar i controlar que pot començar a perdre eficiència, augmentant la seva producció però en una proporció més petita a aquella en què creixen els factors. Si fos aixì haurien aparegut els rendiment decreixents a escala.
Diferència entre eficiència tècnica i eficiència econòmica
A més d'assegurar-nos que els factors que s'estan emprant al nostre procés productiu tenen una productivitat acceptable, ens hem d'assegurar que la combinació que fem servir d'aquests factors és EFICIENT. Que una combinació de factors sigui eficient vol dir que estem assolint els nostres objectius de producció AMB ELS MÍNIMS FACTORS POSSIBLES (el fet d'assolir els objectius o no, en quantitat i qualitat, faria referència a un altre concepte interessant, l'eficàcia del procés).
Doncs bé: en mesurar l'eficiència, podem diferenciar dos conceptes: l'eficiència TÈCNICA, que fa referència al nombre de factors emprats (és a dir, una tecnologia serà més eficient tècnicament que una altra si utilitza menys factors per produir el mateix), i l'eficiència ECONÒMICA, que fa referència al cost, és a dir, una tecnologia serà més eficient econòmicament si gasta menys diners que una altra en factors i produeix el mateix. Normalment entre diverses tecnologies rebutgem les que no són eficients tècnicament, és a dir, les que fan servir més recursos innecessàriament, i després entre les eficients tècnicament triem la que ho sigui econòmicament, és a dir, la que, fent servir els mateixos recursos, fa servir una combinació d'aquests més barata que els altres.
Un exemple: si la tecnologia A, per produir 100 unitats diàries, fa servir 3 unitats de treball i 1 de capital, la B 4 unitats de treball i cap de capital, i la C 4 i 2 respectivament, la tecnologia C la rebutjarem, perquè no és eficient tècnicament, fa servir més recursos (6 unitats en total) per produir el mateix. Les unitats de recursos normalment acostumen a ser hores, perquè la suma d'un i un altre factor sigui homogènia. Les tecnologies A i B són eficients tècnicament, perquè fan servir 4 unitats de factors per produir el mateix. Ara bé, si ens diuen que el cost de l'hora treballada pel factor treball val 20 euros, i la del capital 25, la tecnologia A gastarà ( 3·20 + 1· 25) 85 euros, i la B només 80 (4·20). Per aquesta raó, diem que la tecnologia B és eficient econòmicament, perquè amb aquesta tecnologia surt més barat produir les 1000 unitats, i per tant ens quedarem amb aquesta.
Per què es contracten treballadors exactament fins que s'igualen l'ingrés marginal i el cost marginal?
El cost marginal representa el que s'incrementa el cost total de l'empresa quan decideix augmentar la producció en una unitat. L'ingrés marginal, però, representa allò que augmenta l'ingrés total de l'empresa quan aquesta decideix augmentar la producció en una unitat (que si ho pensem una mica és una xifra que sol coincidir exactament amb el preu de venda del nostre producte al mercat).
Doncs bé: la importaǹcia d'aquests conceptes és que l'empresari produirà, i per tant contractarà factors, fins al punt en què coincideixin Ingrés marginal i Cost marginal. Això és perquè quan comencem a produir (quan produim quantitats petites), el cost marginal és tan baix que, fins i tot quan comença a pujar perquè els costos fixos estan ben aprofitats, és més baix que l'ingrés marginal. És a dir. per quantitats petites de producte, tenim una tecnologia pagada (costos fixos) que, segons fem servir més i més del factor variable, més eficient és, més prodcutiva, i per tant el que creix el cost total quan produim més unitats (que coincideix exactament amb el que creix el cost variable) és molt poc, cada cop menys, en un principi. El cost marginal comença sent sempre decreixents per tecnologies poc explotades, per quantitats petites de producció . Si seguim produint més i més, fent servir cada cop més factor variable sobre el fix, arribarà un punt que el cost variable augmentarà més que per la unitat produïda anterior, perquè la tecnologia ja està utilitzada al màxim de la seva eficiència. Les empreses sempre produeixen quantitats en què el cost marginal és ja creixent, perquè en cas contrari voldria dir que la tecnologia de què disposen no està aprofitada al màxim encara. Doncs bé: encara que creixi amb la producció, mentre el cost marginal segueixi sent més petit que l'ingrès marginal valdrà la pena seguir produint, perquè el que em costa produir la unitat de més és menys del que em donaran quan la vengui. Només quan aquestes quantitats arribin a ser iguals valdrà la pena no produir més, perquè, com que l'ingrés marginal és constant (el preu de venda del producte) i el cost marginal és creixent, a partir d'aquest moment, per cada unitat nova produïda tondré més cost que ingrés afegits.
Diferència entre llindar de rendibilitat i llindar de producció
El llindar que hem estudiat a aquest tema és el llindar de producció, és a dir, el nombre d'unitats a partir del qual valdrà la pena passar a produir un bé o peça nosaltres mateixos en comptes de comprar-lo/a ja fet o feta. Les xifres que fiquem a la fórmula per calcular aquesta quantitat són el preu de compra de la peça ja feta i els costos de produir-la, tant els fixos com els variables unitaris.
Doncs bé: una variació d'aquest càlcul és calcular el que es coneix com a Llindar de rendibilitat, que és el nombre d'unitats a partir del qual cobrim els costos de producció, és a dir, comencem a tenir beneficis. La fórmula serà la mateixa però hi ficarem el preu DE VENDA del bé, així com els costos, tant els fixos com el variable unitari.
PERT: què volen dir els temps LAST i EARLY
Dins cada node (cercle) que representem al nostre gràfic PERT, a més del número "gran" que identifica el seu ordre, situem dos números més dins dues petites caselles: són el temps early i last de la situació (recorda que qualsevol cercle sempre representa una situació, un "estat de coses"; les fletxes, en canvi, representen activitats, una acció que fa que passem d'un estat de coses a un altre). Quan apenem a resoldre un gràfic PERT sempre us resulta senzill calcular aquests temps, sabeu que un és el més gran de tots els camins possibles que arriben a un node (early) i l'altre és el més petit de tots els que resulten de restar a la durada del projecte el que "queda per fer" (last). Així que normalment sumeu o resteu sense problema i calculeu tots dos temps. El problema ve quan heu d'interpretar aquestes xifres: per què el temps early és el més gran possible, si representa el temps mínim que es necessita per arribar a la situació concreta? Per què el last és el més petit, si és alhora el temps màxim que podem trigar a arribar?
L'expicació és molt senzilla. El PERT representa parts del procés productiu que tenen lloc alhora, perquè són independents, encara que després acabin havent-se de trobar en algun punt, ja que són parts de la producció d'un mateix bé. Doncs bé: imagina que abans de sortir de casa una nit a una festa t'hagis de rentar els cabells, deixar-te un producte posat al cap que te'ls deixarà més macos, i depsrés pentinar-te d'una manera especial. També hauries de recollir una mica la teva habitació i baixar a comprar xocolata per berenar (en aquest ordre, o els teus pares et mataran). En rentar-te els cabells trigues mitja hora, el producte l'has de deixar durant dues hores i pentinar-te et protarà al voltant de 15 minuts. Recollir l'habitació no et portarà més de 20 minuts, i lacompra, 10. Com que vols aprofitar el temps de la millor manera possible, penses que, en comptes de perdre les dues hores de producte mirant la tele i després haver de recollir l'habitació i comprar a tota pressa, donat que aquestes activitats són compatbles (pots recollir l'habitació, i fins i tot comprar al barri, que hi ha confiança, amb allò posat), serà el que faràs. Si construíssim un PERT amb la teva tarda, per fer-la més efectiva, hi hauria dos camins per arribar a la situació final (en que ja has fet tot el que havies de fer i pots finalment marxar cap a la festa): el de rentar-se-producte-pentinar-se, que ha d'anar en aquest ordre perquè unes activitats depenen d'altres, i el de rentar-se -recollir l'habitació-comprar-pentinar-se (aquí la precedència de rentar-se només vé donada pel fet que no pots començar encara a recollir si t'estàs rentant, i passa el mateix amb el pentinat). Doncs bé: quins serien els temps early y last de la situació en la qual ja s'ha recollit l'habitació perònencara no has baixat a comprar? El temps early, el mínim que necessites per poder ni tan sols plantejar-te comprar, són 50 minuts, perquè ABANS NO POTS COMENÇAR. Si hi hagués més coses que haguéssis de fer alhora que rentar-te, però que et portéssim menys temps, donaria igual: l'important és la durada més llarga de les activitats que "per nassos" hagis de fer abans, perquè en menys temps no podràs començar, i per tant és, irònicament, el més ràpid que pots fer-ho, el mínim temps que necessites. Al nostre exemple, com que has de rentar-te els cabells i recollir abans, és impossible que comencis abans de 50 minuts, és el teu mínim, el teu early.
Per calcular el last necessitem pensar en la durada total del procés. Quin és el camí crític? Quina és la durada mínima de tot el procés si el porto a terme eficientment, fent alhora el que puc fer alhora? El que trigui a rentar-me, deixar-me el producte i pentinar-me, oi? Que són en total dues hores i 45 minuts. Doncs bé: quan puc jo baixar-me a la copra sense perdre temps, sense fer que tot el procés es retardi? Puc començar a baixar quan la tarda "porta en marxa" 50 minuts, això ja ho sabem, però, he de fer-ho corrents? Si m'espero, endarreriré tot? No, perquè el temps last és més gran de 50. El last en aquest cas són dues hores i vint, perquè, com que has de començar a pentinar-te en quan acabi el producte (a les dues hores i mitja), i trigues 10 minuts a pentinar-te, per no anar tard has de començar, com a molt tard,a les dues hores i vint. Fixa't que és un nombre molt més gran que no l'early, perquè seria el més tard que pots sortir per no perdre temps. Com que l'early i el last no coincideixen, sabem que aquest node no forma part del camí crñitic, que entre una activitat i l'altra em puc estirar al sofà, no és la seqüència d'activitats en què d'intentar no perdre ni un moment. De fet, et pots estirar fins a hora i mitja :)
Des del punt de vista econòmic, produir és convertir els recursos productius (no serveixen per satisfer directament les necessitats humanes) en béns (sí que les satisfan). Aquests recursos productius són:
- Matèries primeres, que poden ser naturals o ja prefabricades (no tenim aquí la diferenciació entre capital i recursos naturals que fa l'economia general)
- Treball humà
- Màquines
- Energia
- Organització de tot això: l'organització de la producció.
Des del punt de vista de la utilitat el sentit bàsic de la producció per a la societat és crear valor, en un doble sentit: perquè els béns tenen un valor d'ús més gran que els recursos (satisfan necessitats que els recursos no poden satisfer, "valen" per fer a més coses) i perquè també tenen més valor de canvi, "valen" més euros, es venen per més diners que els van costar els recursos.
D'aquesta creació de valor que comporta la producció surt tot el valor que manté el sistema, tots els diners que després es repartiran entre els que participen en produir.
Què representa exactament una funció de producció?
Representa el màxim que es pot produir amb cada nivell d'utilització dels factors. Evidentent per a cada combinació de factors donada també es podrien produir menys unitats, però la funció només recull la màxima possible per la tecnologia concreta que representa (una funció de producció no és més que una expressió de la capacitat productiva d'una tecnologia determinada, d'unes màquines, uns programes informàtics que les governen i una organització de tot el procés determinats). Si canviem qualsevol aspecte de la tecnologia, ja sigui el hardware, el software o l'organització, el que tindriem seria una funció de producció diferent, que serà més o menys eficient tècnica i economicament que la primera (només té sentit analitzar aquestes eficiències quan comparem diferents teconologies).
Dins una mateixa tecnologia o funcióde producció, evidentment es pot aconseguir el mateix nivell de producció màxim amb combinacions de factors diferents, ja que aquests es poden substituir fins a un cert punt. És el que es diu substitució tècnica (fabricar mil pantalons fent servir una màquina i dos treballadors o tres màquines i un sol treballador).
Els rendiments a escala
La relació entre la quantitat total produïda d'un bé i la que s'ha fet servir d'un factor determinat per a produir-la és la productivitat d'aquest factor. Es mesura per a un període determinat. Un exemple seria una productivitat del factor treball de 6 pantalons per treballador i dia.
La relació entre la quantitat total produida d'un bé i la quantitat total de factors que hi hem fet servir és la productivitat total (que en comptes de en unitats físiques es mesura en euros, per no "sumar pomes i peres" pel que fa als diferents factors emprats). Un exemple seria una productivitat toal de 5 euros d'ingressos per cada euro invertit (gastat) en factors.
Doncs bé, els rendiments a escala parlen de com varia la producció total d'un bé quan augmenten (o disminueixen) tots els factors emprats alhora. En contra del que ens pot dir la nostra intuició, si per exmple doblem els factors que fem servir per produir, la producció toal no té per què doblar. Si doblés, els rendiments serien constants a escala (que vol dir que la productivitat total no es veu alterada per l'escala, és a dir, per la mida de la producció, de la fàbrica, si voleu). Si la proporció en que creix és menor que dos, tindriem rendiments decreixents a escala (la productivitat decreix amb la "mida"), i si en fos més gran, creixents (com més gran és el procés, més productiu).
Si una empresa és més o menys petita sempre existiran rendiments creixents a escala, perquè una tecnologia petita, en créixer, pràcticament sempre acaba sent més eficient. Això és perquè les tecnologies més producives són tecnologies grans, per produir quantitats grans, i resulten força cares. Llavors, una empresa petita produirà en general amb tecnologies menys eficients i, en crèixer (que és el que es fa quan s'augmenten tots els factors alhora), podrà fer servir tecnologies cada cop més efcients i la seva proucció augmentarà radicalment. Això vol dir que els rendiments són sempre creixents amb l'escala, que una empresa serà sempre més eficient com més gran sigui? Evidentement, no. Arribarà un moment en què l'empresa ja fa servir la tecnologia més efcicient que exiteixi, i,si segueix creixent, serà tan dificll d'organitzar i controlar que pot començar a perdre eficiència, augmentant la seva producció però en una proporció més petita a aquella en què creixen els factors. Si fos aixì haurien aparegut els rendiment decreixents a escala.
Diferència entre eficiència tècnica i eficiència econòmica
A més d'assegurar-nos que els factors que s'estan emprant al nostre procés productiu tenen una productivitat acceptable, ens hem d'assegurar que la combinació que fem servir d'aquests factors és EFICIENT. Que una combinació de factors sigui eficient vol dir que estem assolint els nostres objectius de producció AMB ELS MÍNIMS FACTORS POSSIBLES (el fet d'assolir els objectius o no, en quantitat i qualitat, faria referència a un altre concepte interessant, l'eficàcia del procés).
Doncs bé: en mesurar l'eficiència, podem diferenciar dos conceptes: l'eficiència TÈCNICA, que fa referència al nombre de factors emprats (és a dir, una tecnologia serà més eficient tècnicament que una altra si utilitza menys factors per produir el mateix), i l'eficiència ECONÒMICA, que fa referència al cost, és a dir, una tecnologia serà més eficient econòmicament si gasta menys diners que una altra en factors i produeix el mateix. Normalment entre diverses tecnologies rebutgem les que no són eficients tècnicament, és a dir, les que fan servir més recursos innecessàriament, i després entre les eficients tècnicament triem la que ho sigui econòmicament, és a dir, la que, fent servir els mateixos recursos, fa servir una combinació d'aquests més barata que els altres.
Un exemple: si la tecnologia A, per produir 100 unitats diàries, fa servir 3 unitats de treball i 1 de capital, la B 4 unitats de treball i cap de capital, i la C 4 i 2 respectivament, la tecnologia C la rebutjarem, perquè no és eficient tècnicament, fa servir més recursos (6 unitats en total) per produir el mateix. Les unitats de recursos normalment acostumen a ser hores, perquè la suma d'un i un altre factor sigui homogènia. Les tecnologies A i B són eficients tècnicament, perquè fan servir 4 unitats de factors per produir el mateix. Ara bé, si ens diuen que el cost de l'hora treballada pel factor treball val 20 euros, i la del capital 25, la tecnologia A gastarà ( 3·20 + 1· 25) 85 euros, i la B només 80 (4·20). Per aquesta raó, diem que la tecnologia B és eficient econòmicament, perquè amb aquesta tecnologia surt més barat produir les 1000 unitats, i per tant ens quedarem amb aquesta.
Per què es contracten treballadors exactament fins que s'igualen l'ingrés marginal i el cost marginal?
El cost marginal representa el que s'incrementa el cost total de l'empresa quan decideix augmentar la producció en una unitat. L'ingrés marginal, però, representa allò que augmenta l'ingrés total de l'empresa quan aquesta decideix augmentar la producció en una unitat (que si ho pensem una mica és una xifra que sol coincidir exactament amb el preu de venda del nostre producte al mercat).
Doncs bé: la importaǹcia d'aquests conceptes és que l'empresari produirà, i per tant contractarà factors, fins al punt en què coincideixin Ingrés marginal i Cost marginal. Això és perquè quan comencem a produir (quan produim quantitats petites), el cost marginal és tan baix que, fins i tot quan comença a pujar perquè els costos fixos estan ben aprofitats, és més baix que l'ingrés marginal. És a dir. per quantitats petites de producte, tenim una tecnologia pagada (costos fixos) que, segons fem servir més i més del factor variable, més eficient és, més prodcutiva, i per tant el que creix el cost total quan produim més unitats (que coincideix exactament amb el que creix el cost variable) és molt poc, cada cop menys, en un principi. El cost marginal comença sent sempre decreixents per tecnologies poc explotades, per quantitats petites de producció . Si seguim produint més i més, fent servir cada cop més factor variable sobre el fix, arribarà un punt que el cost variable augmentarà més que per la unitat produïda anterior, perquè la tecnologia ja està utilitzada al màxim de la seva eficiència. Les empreses sempre produeixen quantitats en què el cost marginal és ja creixent, perquè en cas contrari voldria dir que la tecnologia de què disposen no està aprofitada al màxim encara. Doncs bé: encara que creixi amb la producció, mentre el cost marginal segueixi sent més petit que l'ingrès marginal valdrà la pena seguir produint, perquè el que em costa produir la unitat de més és menys del que em donaran quan la vengui. Només quan aquestes quantitats arribin a ser iguals valdrà la pena no produir més, perquè, com que l'ingrés marginal és constant (el preu de venda del producte) i el cost marginal és creixent, a partir d'aquest moment, per cada unitat nova produïda tondré més cost que ingrés afegits.
Diferència entre llindar de rendibilitat i llindar de producció
El llindar que hem estudiat a aquest tema és el llindar de producció, és a dir, el nombre d'unitats a partir del qual valdrà la pena passar a produir un bé o peça nosaltres mateixos en comptes de comprar-lo/a ja fet o feta. Les xifres que fiquem a la fórmula per calcular aquesta quantitat són el preu de compra de la peça ja feta i els costos de produir-la, tant els fixos com els variables unitaris.
Doncs bé: una variació d'aquest càlcul és calcular el que es coneix com a Llindar de rendibilitat, que és el nombre d'unitats a partir del qual cobrim els costos de producció, és a dir, comencem a tenir beneficis. La fórmula serà la mateixa però hi ficarem el preu DE VENDA del bé, així com els costos, tant els fixos com el variable unitari.
PERT: què volen dir els temps LAST i EARLY
Dins cada node (cercle) que representem al nostre gràfic PERT, a més del número "gran" que identifica el seu ordre, situem dos números més dins dues petites caselles: són el temps early i last de la situació (recorda que qualsevol cercle sempre representa una situació, un "estat de coses"; les fletxes, en canvi, representen activitats, una acció que fa que passem d'un estat de coses a un altre). Quan apenem a resoldre un gràfic PERT sempre us resulta senzill calcular aquests temps, sabeu que un és el més gran de tots els camins possibles que arriben a un node (early) i l'altre és el més petit de tots els que resulten de restar a la durada del projecte el que "queda per fer" (last). Així que normalment sumeu o resteu sense problema i calculeu tots dos temps. El problema ve quan heu d'interpretar aquestes xifres: per què el temps early és el més gran possible, si representa el temps mínim que es necessita per arribar a la situació concreta? Per què el last és el més petit, si és alhora el temps màxim que podem trigar a arribar?
L'expicació és molt senzilla. El PERT representa parts del procés productiu que tenen lloc alhora, perquè són independents, encara que després acabin havent-se de trobar en algun punt, ja que són parts de la producció d'un mateix bé. Doncs bé: imagina que abans de sortir de casa una nit a una festa t'hagis de rentar els cabells, deixar-te un producte posat al cap que te'ls deixarà més macos, i depsrés pentinar-te d'una manera especial. També hauries de recollir una mica la teva habitació i baixar a comprar xocolata per berenar (en aquest ordre, o els teus pares et mataran). En rentar-te els cabells trigues mitja hora, el producte l'has de deixar durant dues hores i pentinar-te et protarà al voltant de 15 minuts. Recollir l'habitació no et portarà més de 20 minuts, i lacompra, 10. Com que vols aprofitar el temps de la millor manera possible, penses que, en comptes de perdre les dues hores de producte mirant la tele i després haver de recollir l'habitació i comprar a tota pressa, donat que aquestes activitats són compatbles (pots recollir l'habitació, i fins i tot comprar al barri, que hi ha confiança, amb allò posat), serà el que faràs. Si construíssim un PERT amb la teva tarda, per fer-la més efectiva, hi hauria dos camins per arribar a la situació final (en que ja has fet tot el que havies de fer i pots finalment marxar cap a la festa): el de rentar-se-producte-pentinar-se, que ha d'anar en aquest ordre perquè unes activitats depenen d'altres, i el de rentar-se -recollir l'habitació-comprar-pentinar-se (aquí la precedència de rentar-se només vé donada pel fet que no pots començar encara a recollir si t'estàs rentant, i passa el mateix amb el pentinat). Doncs bé: quins serien els temps early y last de la situació en la qual ja s'ha recollit l'habitació perònencara no has baixat a comprar? El temps early, el mínim que necessites per poder ni tan sols plantejar-te comprar, són 50 minuts, perquè ABANS NO POTS COMENÇAR. Si hi hagués més coses que haguéssis de fer alhora que rentar-te, però que et portéssim menys temps, donaria igual: l'important és la durada més llarga de les activitats que "per nassos" hagis de fer abans, perquè en menys temps no podràs començar, i per tant és, irònicament, el més ràpid que pots fer-ho, el mínim temps que necessites. Al nostre exemple, com que has de rentar-te els cabells i recollir abans, és impossible que comencis abans de 50 minuts, és el teu mínim, el teu early.
Per calcular el last necessitem pensar en la durada total del procés. Quin és el camí crític? Quina és la durada mínima de tot el procés si el porto a terme eficientment, fent alhora el que puc fer alhora? El que trigui a rentar-me, deixar-me el producte i pentinar-me, oi? Que són en total dues hores i 45 minuts. Doncs bé: quan puc jo baixar-me a la copra sense perdre temps, sense fer que tot el procés es retardi? Puc començar a baixar quan la tarda "porta en marxa" 50 minuts, això ja ho sabem, però, he de fer-ho corrents? Si m'espero, endarreriré tot? No, perquè el temps last és més gran de 50. El last en aquest cas són dues hores i vint, perquè, com que has de començar a pentinar-te en quan acabi el producte (a les dues hores i mitja), i trigues 10 minuts a pentinar-te, per no anar tard has de començar, com a molt tard,a les dues hores i vint. Fixa't que és un nombre molt més gran que no l'early, perquè seria el més tard que pots sortir per no perdre temps. Com que l'early i el last no coincideixen, sabem que aquest node no forma part del camí crñitic, que entre una activitat i l'altra em puc estirar al sofà, no és la seqüència d'activitats en què d'intentar no perdre ni un moment. De fet, et pots estirar fins a hora i mitja :)
Aquí tens una representació del que seria el PERT del nostre exemple. En el cas del node 4, en que m'he deixat el producte i m'he de pentinar-no em puc descuidar ni un moment, puc començar a pentinar-me com a molt d'hora als 150 minuts (abans no havia acabat el prodcute) i he de sortir (començar-me a pentinar) com a molt tard als 150, o sigui, tot seguit, per no fer que tot el procés duri més del mínim que pot durar, 165 minuts. En canvi, al node 3 tinc temps. Si corro molt, puc estar amb l'habitació recollida als 50 minuts. En canvi, no cal que surti fins als 140 minuts, com explicàvem abans. No és part del camí crític.
Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.
