Funcionament de l'empresa: coses complicades d'entendre, per blocs temàtics
Tema 11: Creixement intern i extern de l'empresa
Factors a tenir en compte a l'hora de localitzar una empresa: fixeu-vos primer de tot si és productora o comercial!
Quan us preguntin quins factors s'han de tenir en compte per localitzar una empresa, ja es tracti d'una pregunta de teoria tal qual o d'un exemple d'empresa concreta sobre el que hagueu de reflexionar i donar consell, el primer que heu de dir, o de cercar al text si es tractés del segon tipus d'exercici, és si es tracta d'una empresa que produeix o si simplement ven allò que li proporcionen els proveïdors, és a dir, si es tracta d'una empresa comercial. La raó per fer-ho és que els factors més importants per prendre la decisió en un i l'altre cas canvien radicalment:
- Si l'empresa és productora, feu incidència sobretot en el cost del terra, és a dir, com que una fàbrica necessita molt d'espai i el terra al centre de la ciutat és molt més car que no als afores, no té cap sentit que s'instal·li allà. D'altra banda, el normal és que les empreses productores venguin allò que han produït als distribuïdors, és a dir, que no necessitin tenir contacte directe amb els consumidors finals, i aquesta és l'altra raó per la qual no val la pena pagar el preu del terra urbà (la cosa canviaria si ens diguessin que és un taller, o alguna cosa així, que ven directament al públic allà on produeix, però no us posaran una cosa tan complicada). Total: que si la nostra empresa el que fa és produir i vendre a altres empreses, digueu que el millor és un parc industrial als afores de la ciutat. Als afores perquè resulta més barat, però a un parc, i no enmig del no res, perquè allà les infraestructures que necessitem per funcionar ja hi són presents: carreteres, subministraments, fàcil accés per als proveïdors... a més, treballar a prop d'altres empreses sempre afavoreix els fluxos d'informació, i és més fàcil no quedar endarrerit pel que fa a les noves tecnologies, o a l'arribada d'informacions importants sobre canvis al mercat...
- Si l'empresa és comercial, de la llista de factors que teniu al llibre heu de ressaltar els que tenen a veure amb tenir accés a la demanda i als proveïdors, així com tenir en consideració la localització de la competència, ja sigui per ubicar l'empresa allà on no n'hi hagi cap altra que pertany al mateix mercat o per unir-se a una concentració d'empreses d'aquest tipus, a un barri o carrer especialitzat en el nostre mercat... en qualsevol cas, que sigui a l'interior de la ciutat, a un carrer que es vegi i el més comercial possible. Al centre o a un barri, això és cosa vostra, però justifiqueu tot el que poseu sempre tenint com a referència demanda, proveïdors i competència.
En tots dos casos podeu parlar del "poder negociador" de proveïdors i clients: com més concentrat sigui un o un altre grup (menys d'uns o uns altres hi hagi) més poder tindran ells i, per tant, menys tindrà la nostra empresa. Si només existeix un proveïdor, per exemple, ens podrá imposar el preu de tot allò que ens vengui. Si només existeix un client, farà el mateix amb el preu dels nostres productes (penseu que moltes empreses productores o fins i tot comercials no treballen directament amb el públic final, sinó amb intermediaris, i pot passar que el nombre de clients sigui molt limitat).
I aquests són els factors més importants dels que teniu a la llista. Els temes de legislació, impostos... només toqueu-los si l'exemple que us donen en parla explícitament (si es tracta d'un negoci que requereix d'alguna condició especial per poder-lo obrir). Si no, limiteu-vos al més important, que es vegi que sabeu què és.
- Si l'empresa és productora, feu incidència sobretot en el cost del terra, és a dir, com que una fàbrica necessita molt d'espai i el terra al centre de la ciutat és molt més car que no als afores, no té cap sentit que s'instal·li allà. D'altra banda, el normal és que les empreses productores venguin allò que han produït als distribuïdors, és a dir, que no necessitin tenir contacte directe amb els consumidors finals, i aquesta és l'altra raó per la qual no val la pena pagar el preu del terra urbà (la cosa canviaria si ens diguessin que és un taller, o alguna cosa així, que ven directament al públic allà on produeix, però no us posaran una cosa tan complicada). Total: que si la nostra empresa el que fa és produir i vendre a altres empreses, digueu que el millor és un parc industrial als afores de la ciutat. Als afores perquè resulta més barat, però a un parc, i no enmig del no res, perquè allà les infraestructures que necessitem per funcionar ja hi són presents: carreteres, subministraments, fàcil accés per als proveïdors... a més, treballar a prop d'altres empreses sempre afavoreix els fluxos d'informació, i és més fàcil no quedar endarrerit pel que fa a les noves tecnologies, o a l'arribada d'informacions importants sobre canvis al mercat...
- Si l'empresa és comercial, de la llista de factors que teniu al llibre heu de ressaltar els que tenen a veure amb tenir accés a la demanda i als proveïdors, així com tenir en consideració la localització de la competència, ja sigui per ubicar l'empresa allà on no n'hi hagi cap altra que pertany al mateix mercat o per unir-se a una concentració d'empreses d'aquest tipus, a un barri o carrer especialitzat en el nostre mercat... en qualsevol cas, que sigui a l'interior de la ciutat, a un carrer que es vegi i el més comercial possible. Al centre o a un barri, això és cosa vostra, però justifiqueu tot el que poseu sempre tenint com a referència demanda, proveïdors i competència.
En tots dos casos podeu parlar del "poder negociador" de proveïdors i clients: com més concentrat sigui un o un altre grup (menys d'uns o uns altres hi hagi) més poder tindran ells i, per tant, menys tindrà la nostra empresa. Si només existeix un proveïdor, per exemple, ens podrá imposar el preu de tot allò que ens vengui. Si només existeix un client, farà el mateix amb el preu dels nostres productes (penseu que moltes empreses productores o fins i tot comercials no treballen directament amb el públic final, sinó amb intermediaris, i pot passar que el nombre de clients sigui molt limitat).
I aquests són els factors més importants dels que teniu a la llista. Els temes de legislació, impostos... només toqueu-los si l'exemple que us donen en parla explícitament (si es tracta d'un negoci que requereix d'alguna condició especial per poder-lo obrir). Si no, limiteu-vos al més important, que es vegi que sabeu què és.
La dimensió d'una empresa no és la seva mida
No té res a veure amb cap magnitud física, que es pugui mesurar en metres quadrats. La dimensió d'una empresa és el volum de la seva producció, quant produeix (i ven) al llarg de l'any. Si hem de decidir la dimensió de la nostra empresa en un moment determinat, ho farem, igual que amb la localització, sobretot en funció de la demanda insatisfeta que existeixi al mercat i dels costos que comportaria cada dimensió (si n'hi ha molta i en puc assumir els costos de créixer, llavors valdrà la pena augmentar la meva dimensió).
Diferència fonamental entre creixement intern i creixement extern
Quan, como deia més amunt, creiem que és bon moment per fer créixer la nostra empresa, podem decidir fer-ho interna o externament.
-Créixer internament és simplement invertir en la nostra pròpia empresa, és a dir, fer la seva producció més gran fent més gran la quantitat de recursos que estan a la seva disposició. Ho podem fer de dues maneres: especialitzant-nos en allò que ens va tan bé o diversificant la nostra producció. L'especialització consisteix en expandir la mateixa activitat que ja estàvem duent a terme, obrint noves sucursals de la mateixa empresa o fent la sucursal original més gran (i recordeu que no parlem de mida, parlem sempre de producció). La diversificació consisteix en canviar una miqueta la nostra fórmula, obrint-nos a produir o vendre nous productes, o fins i tot creant empreses senceres filials de la nostra que comercialitzin productes diferents d'aquells amb que treballava l'empresa original. Si els productes són semblants al nostre original (substitutius o complementaris, per guanyar terreny als competidors) parlarem de diversificació horitzontal. Si el que fem és passar a ser el nostre propi proveïdor o client amb aquest nou producte, parlarem de diversificació vertical. El creixement intern tindrà més sentit quan existeixi una demanda insatisfeta, quan el mercat estigui lluny d'estar saturat, sobretot per prevenir que sorgeixin empreses que puguin imitar el nostre producte o crear-ne un de molt semblant que cobreixi necessitats complementàries: millor desenvolupar-lo nosaltres primer! Si el mercat està saturat (no queda demanda que pugui començar a consumir el nostre producte, només clients fidels ja), volem créixer molt ràpidament o el producte encara es troba en una fase d'introducció, la millor manera de créixer (si és que té sentit en absolut) és fer-ho externament. Els principals avantatges de créixer internament són que permet adquirir factors de producció "a la última" , ja que els pot triar l'empresa directament (treballadors molt formats, màquines amb tecnologia punta), i que, en ser més gradual, l'empresa es pot anar adaptant millor al canvi de dimensió. També és més barat que créixer externament.
-Créixer externament és fer créixer la nostra empresa invertint no en ella mateixa, sinó en altres, comprant-les o participant en el seu capital (comprant-ne accions suficients per poder prendre decisions amb més o menys poder sobre la seva activitat). Les dues maneres fonamentals de fer-ho són: d'una banda, les absorcions o adquisicions, que són processos en que l'empresa absorbent (la que compra) continua existint i l'absorbida (la comprada) desapareix. Encara que per raons de màrqueting a vegades conserva el seu nom, la seva personalitat jurídica deixa d'existir sempre; d'una altra, les fusions, que tenen lloc quan dues empreses posen els seus actius en comú i desapareixen totes dues, donant lloc a una tercera de nova que és el resultat de la unió de les anteriors. Si en comptes de comprar-la sencera, en el cas de l'absorció, una empresa compra només una part del capital de l'altra, en diem participació. Segons la part de capital que compri, tindrà en l'empresa participada més o menys poder de decisió. Tant la fusió com l'absorció i la participació són processos de CONCENTRACIÓ empresarial.
És important saber que, ja sigui per adquisició o per fusió, la integració d'empreses sempre té lloc per donar lloc a empreses més grans i competitives (això és la concentració empresarial), i que existeix el risc de crear-ne de tan grans que es posi en perill l'existència de competència a un mercat. A més, heu de conèixer les formes d'integracions empresarials més importants (totes poden ser resultat tant d'adquisicions com de fusions, és independent, no us emboliqueu): un trust és una empresa que té filials que pertanyen a tots els esglaons de la cadena productiva (aquest tipus d'integració es diu integració vertical, és el mateix concepte que avançava quan parlava de diversificació), com ara Repsol; un càrtel és una empresa que posseeix moltes filials que produeixen i/o venen el mateix producte (integració horitzontal), de manera que fa seu el mercat (també pot ser el resultat d'acordar sobre preus i quantitats per part de les empreses més grans del sector, sense que es tracti d'una sola empresa, però el problema de la desaparició pràctica de la competència al mercat en qüestió és exactament el mateix); un holding està compost per una empresa matriu que controla les accions d'un grup molt gran d'empreses, que poden pertànyer al mateix mercat o no, que segueixen existint però que es troben sota el comandament d'un sol equip directiu, el de la matriu. L'existència de grans hòldings a una economia comporta 'un procés de concentració empresarial que minva la competència, i per tant la capacitat de decisió i acció tant de consumidors com de proveïdors.
Existeix una tercera manera de créixer externament que no comporta concentració, que és la cooperació, que consisteix en compartir recursos productius i informació amb altres empreses per ser més eficients quant a costos i capacitat de fer front als riscos, però en què totes les empreses cooperants conserven la seva personalitat jurídica i independència. Els principals avantatges de créixer externament són la velocitat del procés (és molt més ràpid) i que permet superar barreres d'entrada a un sector, adquirint o col·laborant amb una empresa que ja hi estigui consolidada.
Entrar a formar part d'un clúster, per una altra banda, no seria resultat de cap procés d'integració empresarial per fusió o absorció, sinó de mera cooperació, comportant molts avantatges relacionats amb el treball conjunt de diverses unitats productives com a un sol organisme, en molts aspectes. Podem definir un clúster com "una concentració geogràfica d'empreses, institucions i universitats que comparteixen l' interès per un sector econòmic i estratègic concret. Aquestes associacions generen una col·laboració que permet als seus membres abordar projectes conjunts de tot tipus, des d'activitats de difusió del sector fins a projectes de R+D+i, o de creació de capacitats compartides" (font de la definició: madridnetwork.org). Un exemple perfecte seria Sillicon Valley: penseu en el que comparteixen totes aquelles empreses allà, el clima que deu haver-hi, la sinèrgia que es crea...
Un altre exemple de cooperació empresarial és la joint venture, que té lloc quan dues empreses inverteixen juntes, treballen juntes amb algun objectiu concret (poden arribar a crear alguna marca conjunta segons l'objectiu), però sense deixar d'existir cap de les dues i sempre de manera temporal. Un cas típic en què funciona molt bé és quan una multinacional vol entrar a un nou país, i coopera amb alguna empresa local , fent-la servir com a productora i/o distribuïdora, per obtenir informació sobre el mercat i aprofitar-se'n de l'experiència, a canvi d'inversions en capital.
-Créixer internament és simplement invertir en la nostra pròpia empresa, és a dir, fer la seva producció més gran fent més gran la quantitat de recursos que estan a la seva disposició. Ho podem fer de dues maneres: especialitzant-nos en allò que ens va tan bé o diversificant la nostra producció. L'especialització consisteix en expandir la mateixa activitat que ja estàvem duent a terme, obrint noves sucursals de la mateixa empresa o fent la sucursal original més gran (i recordeu que no parlem de mida, parlem sempre de producció). La diversificació consisteix en canviar una miqueta la nostra fórmula, obrint-nos a produir o vendre nous productes, o fins i tot creant empreses senceres filials de la nostra que comercialitzin productes diferents d'aquells amb que treballava l'empresa original. Si els productes són semblants al nostre original (substitutius o complementaris, per guanyar terreny als competidors) parlarem de diversificació horitzontal. Si el que fem és passar a ser el nostre propi proveïdor o client amb aquest nou producte, parlarem de diversificació vertical. El creixement intern tindrà més sentit quan existeixi una demanda insatisfeta, quan el mercat estigui lluny d'estar saturat, sobretot per prevenir que sorgeixin empreses que puguin imitar el nostre producte o crear-ne un de molt semblant que cobreixi necessitats complementàries: millor desenvolupar-lo nosaltres primer! Si el mercat està saturat (no queda demanda que pugui començar a consumir el nostre producte, només clients fidels ja), volem créixer molt ràpidament o el producte encara es troba en una fase d'introducció, la millor manera de créixer (si és que té sentit en absolut) és fer-ho externament. Els principals avantatges de créixer internament són que permet adquirir factors de producció "a la última" , ja que els pot triar l'empresa directament (treballadors molt formats, màquines amb tecnologia punta), i que, en ser més gradual, l'empresa es pot anar adaptant millor al canvi de dimensió. També és més barat que créixer externament.
-Créixer externament és fer créixer la nostra empresa invertint no en ella mateixa, sinó en altres, comprant-les o participant en el seu capital (comprant-ne accions suficients per poder prendre decisions amb més o menys poder sobre la seva activitat). Les dues maneres fonamentals de fer-ho són: d'una banda, les absorcions o adquisicions, que són processos en que l'empresa absorbent (la que compra) continua existint i l'absorbida (la comprada) desapareix. Encara que per raons de màrqueting a vegades conserva el seu nom, la seva personalitat jurídica deixa d'existir sempre; d'una altra, les fusions, que tenen lloc quan dues empreses posen els seus actius en comú i desapareixen totes dues, donant lloc a una tercera de nova que és el resultat de la unió de les anteriors. Si en comptes de comprar-la sencera, en el cas de l'absorció, una empresa compra només una part del capital de l'altra, en diem participació. Segons la part de capital que compri, tindrà en l'empresa participada més o menys poder de decisió. Tant la fusió com l'absorció i la participació són processos de CONCENTRACIÓ empresarial.
És important saber que, ja sigui per adquisició o per fusió, la integració d'empreses sempre té lloc per donar lloc a empreses més grans i competitives (això és la concentració empresarial), i que existeix el risc de crear-ne de tan grans que es posi en perill l'existència de competència a un mercat. A més, heu de conèixer les formes d'integracions empresarials més importants (totes poden ser resultat tant d'adquisicions com de fusions, és independent, no us emboliqueu): un trust és una empresa que té filials que pertanyen a tots els esglaons de la cadena productiva (aquest tipus d'integració es diu integració vertical, és el mateix concepte que avançava quan parlava de diversificació), com ara Repsol; un càrtel és una empresa que posseeix moltes filials que produeixen i/o venen el mateix producte (integració horitzontal), de manera que fa seu el mercat (també pot ser el resultat d'acordar sobre preus i quantitats per part de les empreses més grans del sector, sense que es tracti d'una sola empresa, però el problema de la desaparició pràctica de la competència al mercat en qüestió és exactament el mateix); un holding està compost per una empresa matriu que controla les accions d'un grup molt gran d'empreses, que poden pertànyer al mateix mercat o no, que segueixen existint però que es troben sota el comandament d'un sol equip directiu, el de la matriu. L'existència de grans hòldings a una economia comporta 'un procés de concentració empresarial que minva la competència, i per tant la capacitat de decisió i acció tant de consumidors com de proveïdors.
Existeix una tercera manera de créixer externament que no comporta concentració, que és la cooperació, que consisteix en compartir recursos productius i informació amb altres empreses per ser més eficients quant a costos i capacitat de fer front als riscos, però en què totes les empreses cooperants conserven la seva personalitat jurídica i independència. Els principals avantatges de créixer externament són la velocitat del procés (és molt més ràpid) i que permet superar barreres d'entrada a un sector, adquirint o col·laborant amb una empresa que ja hi estigui consolidada.
Entrar a formar part d'un clúster, per una altra banda, no seria resultat de cap procés d'integració empresarial per fusió o absorció, sinó de mera cooperació, comportant molts avantatges relacionats amb el treball conjunt de diverses unitats productives com a un sol organisme, en molts aspectes. Podem definir un clúster com "una concentració geogràfica d'empreses, institucions i universitats que comparteixen l' interès per un sector econòmic i estratègic concret. Aquestes associacions generen una col·laboració que permet als seus membres abordar projectes conjunts de tot tipus, des d'activitats de difusió del sector fins a projectes de R+D+i, o de creació de capacitats compartides" (font de la definició: madridnetwork.org). Un exemple perfecte seria Sillicon Valley: penseu en el que comparteixen totes aquelles empreses allà, el clima que deu haver-hi, la sinèrgia que es crea...
Un altre exemple de cooperació empresarial és la joint venture, que té lloc quan dues empreses inverteixen juntes, treballen juntes amb algun objectiu concret (poden arribar a crear alguna marca conjunta segons l'objectiu), però sense deixar d'existir cap de les dues i sempre de manera temporal. Un cas típic en què funciona molt bé és quan una multinacional vol entrar a un nou país, i coopera amb alguna empresa local , fent-la servir com a productora i/o distribuïdora, per obtenir informació sobre el mercat i aprofitar-se'n de l'experiència, a canvi d'inversions en capital.
Matriu d'Ansoff
La matriu d'Ansoff és simplement una manera de classificar les diferents maners de créixer internament, partint de dues variables: si es segueix produint el mateix producte o no, i si es continua venent al mateix mercat o no (entenent aquí mercat de manera àmplia: a noves zones geogràfiques, a nous públics o fent servir nous canals de venda). Les quatre variants d'estratègia a què donen lloc les combinacions d'aquestes dues variables, tindrem:
La matriu d'Ansoff és simplement una manera de classificar les diferents maners de créixer internament, partint de dues variables: si es segueix produint el mateix producte o no, i si es continua venent al mateix mercat o no (entenent aquí mercat de manera àmplia: a noves zones geogràfiques, a nous públics o fent servir nous canals de venda). Les quatre variants d'estratègia a què donen lloc les combinacions d'aquestes dues variables, tindrem:
Penetració del mercat: insistir amb allò que ja estem fent: vendre el mateix al mateix públic. És a dir, simplement pretenem augmentar la quantitat produïda i venuda. Requereix una inversió important en màrqueting si la idea és captar clients de la competència, o, si no és la idea, assegurar-se que realment és possible, que existeix demanda insatisfeta.
Desenvolupament del mercat: vendre el mateix a nous públics, a noves zones geogràfiques o fent servir nous canals de venda (per exemple internet).
Desenvolupament de productes: vendre nous productes al mateix públic, normalment productes molt semblants als que ja veníem.
Diversificació: vendre nous productes a nous mercats (nous públics, per exemple). És la més arriscada, ja que no aprofites cap dels avantatges que ja tenies (saber que el teu producte funciona, i amb quin públic).Val la pena per diversificar el risc, és a dir, com a inversió simplement per estar present a diferents sectors i tenir més possibilitats de sobreviure en cas de crisi d'un dels sectors.
Desenvolupament del mercat: vendre el mateix a nous públics, a noves zones geogràfiques o fent servir nous canals de venda (per exemple internet).
Desenvolupament de productes: vendre nous productes al mateix públic, normalment productes molt semblants als que ja veníem.
Diversificació: vendre nous productes a nous mercats (nous públics, per exemple). És la més arriscada, ja que no aprofites cap dels avantatges que ja tenies (saber que el teu producte funciona, i amb quin públic).Val la pena per diversificar el risc, és a dir, com a inversió simplement per estar present a diferents sectors i tenir més possibilitats de sobreviure en cas de crisi d'un dels sectors.
Les multinacionals, molts avantatges i un inconvenient principal: la deslocalització mal entesa
Una empresa multinacional no és ni més ni menys que una empresa que opera a més d'un país, és a dir, que un dia va obrir les seves portes al seu país d'origen (normalment) i després va començar un procés d'internacionalització, començant a produir i/o vendre els seus productes a un país o països diferents del seu. Això és internacionalitzar-se, i no és ni bo ni dolent, igual que ser una multinacional. En principi, una empresa es fa multinacional perquè li va bé, perquè el seu producte funciona, i quan decideix entrar a nous mercats està assumint un risc força gran, perquè comença a invertir els seus recursos a mercats que desconeix: desconeix el comportament dels consumidors, les maneres de treballar de proveïdors i competència, en fi, tot. Això sí: si triomfa, i es converteix en una multinacional que funciona, és veritat que ser-ho té molts avantatges, ja que tenir empreses filials a molts països (aquesta és la manera més típica d'organitzar una multinacional: l'empresa que es queda al país d'origen és la matriu, de la que dependran la resta, les filials) fa que la seva resistència a canvis en l'economia o al mercat sigui molt més gran (és difícil que les coses vagin molt malament a tot arreu, sempre hi haurà llocs on les coses vagin una mica millor que a d'altres...), i que la teva capacitat d'accedir a les noves tecnologies i de continuar creixent sigui una constant.
Llavors, per què les crítiques constants a la política de moltes multinacionals? El problema és quan les empreses deslocalitzen la seva producció de manera, podem dir, fins i tot immoral. Deslocalitzar la producció vol dir emportar-se-la a països on algun cost és més baix, sobretot els laborals o els fiscals, encara que la intenció no sigui vendre-la allà, sinó tornar a transportar-la per vendre-la a països amb més capacitat adquisitiva, on es produïa en un principi. I això comporta dos tipus de problemes: primer, per als països desenvolupats on solia localitzar-se la producció, perquè la pèrdua de llocs de treball i d'inversions empresarials és considerable. Però si fos només això, no podríem dir que ningú s'està comportant incorrectament: si un país fa les coses més eficientment, sembla que mereixi obtenir produccions més grans. El problema és quan aquesta deslocalització es fa sense tenir en compte tampoc les condicions dels llocs de treball on es creen aquests: moltes vegades les multinacionals primen per sobre de tot el cost salarial més baix que els ofereixin els diferents països, sense tenir en compte si el que paguen a les persones és un salari digne amb el què es pugui viure al país en qüestió, o si és tan baix només perquè es tracta d'un país pobre on la gent està disposada a fer qualsevol cosa per conservar la seva feina. D'altres, es prima localitzar la producció a països amb impostos més baixos, sense tenir en compte el tipus de règim polític amb què estan col·laborant, o fins i tot es localitzen les produccions a països amb una legislació mediambiental més laxa, és a dir, on encara es permeten coses que a la resta del món estan ja prohibides.
Llavors, per què les crítiques constants a la política de moltes multinacionals? El problema és quan les empreses deslocalitzen la seva producció de manera, podem dir, fins i tot immoral. Deslocalitzar la producció vol dir emportar-se-la a països on algun cost és més baix, sobretot els laborals o els fiscals, encara que la intenció no sigui vendre-la allà, sinó tornar a transportar-la per vendre-la a països amb més capacitat adquisitiva, on es produïa en un principi. I això comporta dos tipus de problemes: primer, per als països desenvolupats on solia localitzar-se la producció, perquè la pèrdua de llocs de treball i d'inversions empresarials és considerable. Però si fos només això, no podríem dir que ningú s'està comportant incorrectament: si un país fa les coses més eficientment, sembla que mereixi obtenir produccions més grans. El problema és quan aquesta deslocalització es fa sense tenir en compte tampoc les condicions dels llocs de treball on es creen aquests: moltes vegades les multinacionals primen per sobre de tot el cost salarial més baix que els ofereixin els diferents països, sense tenir en compte si el que paguen a les persones és un salari digne amb el què es pugui viure al país en qüestió, o si és tan baix només perquè es tracta d'un país pobre on la gent està disposada a fer qualsevol cosa per conservar la seva feina. D'altres, es prima localitzar la producció a països amb impostos més baixos, sense tenir en compte el tipus de règim polític amb què estan col·laborant, o fins i tot es localitzen les produccions a països amb una legislació mediambiental més laxa, és a dir, on encara es permeten coses que a la resta del món estan ja prohibides.
Diferenciar les estratègies de internacionalització
Quan una empresa, que si no és multinacional ho començarà a ser, vol expandir la seva activitat a altres països, les estratègies que pot fer servir per fer-ho són:
- Exportadora: no obrir cap planta als països on es pensa vendre el producte, sinó fabricar massivament al país d'origen i exportar-ho tot. Aquesta estratègia és la que se sol fer servir a l'inici del procés d'internacionalització, ja que és la que requereix un nivell menor d'inversió inicial..
- Global: opera a diferents països, però concentra activitats estratègicament importants en un o pocs d'ells (normalment la empresa matriu al país d'origen): inversió en R+D, esforç en innovació per anar adaptant el seu producte i el seu procés productiu... L'objectiu principal d'aquesta estratègia és l'eficiència mundial, aprofitant avantatges competitius de cada lloc per produir el més barat possible (cada filial es podria especialitzar, per exemple, a la fabricació d'un producte diferent, aquell en la producció del qual resulti més eficient). El producte es estàndard, ja que es considera el mercat global com un tot, i l'empresa s'adreça al mateix segment de mercat a tots els països. Les decisions estan totalment centralitzades a l'empresa matriu.
- Multidomèstica: obrir unitats autosuficients als països on vendrà el producte, que produeixin, però també que inverteixin en R+D, innovin el producte sense dependre de ningú però fent-ho en funció, a més, de les diferències nacionals, tot intentant adaptar el producte als gustos i necessitats del país en qüestió. Totes lesn decisions operatives i estratègies competitives, llavors, estan descentralitzades i es prenen a cada país per separat.
- Transnacional: aquesta estratègia intenta combinar l'aprofitament de la creativitat i capacitat d'innovació de tots els països on treballa (com fa la multidomèstica) i criteris d'eficiència pel que fa als costos totals (com fa la global). Els centres de tots els països aporten idees i productes que es poden explotar a escala global, i funcionen com una xarxa amb molta comunicació i aprenentatge mutu entre els diferents centres però que tendeix a adaptar-se als diferents mercats amb productes diferenciats. Fins i tot la direcció general i els accionistes solen estar molt disseminats geogràficament.
Tema anterior Tema següent
- Exportadora: no obrir cap planta als països on es pensa vendre el producte, sinó fabricar massivament al país d'origen i exportar-ho tot. Aquesta estratègia és la que se sol fer servir a l'inici del procés d'internacionalització, ja que és la que requereix un nivell menor d'inversió inicial..
- Global: opera a diferents països, però concentra activitats estratègicament importants en un o pocs d'ells (normalment la empresa matriu al país d'origen): inversió en R+D, esforç en innovació per anar adaptant el seu producte i el seu procés productiu... L'objectiu principal d'aquesta estratègia és l'eficiència mundial, aprofitant avantatges competitius de cada lloc per produir el més barat possible (cada filial es podria especialitzar, per exemple, a la fabricació d'un producte diferent, aquell en la producció del qual resulti més eficient). El producte es estàndard, ja que es considera el mercat global com un tot, i l'empresa s'adreça al mateix segment de mercat a tots els països. Les decisions estan totalment centralitzades a l'empresa matriu.
- Multidomèstica: obrir unitats autosuficients als països on vendrà el producte, que produeixin, però també que inverteixin en R+D, innovin el producte sense dependre de ningú però fent-ho en funció, a més, de les diferències nacionals, tot intentant adaptar el producte als gustos i necessitats del país en qüestió. Totes lesn decisions operatives i estratègies competitives, llavors, estan descentralitzades i es prenen a cada país per separat.
- Transnacional: aquesta estratègia intenta combinar l'aprofitament de la creativitat i capacitat d'innovació de tots els països on treballa (com fa la multidomèstica) i criteris d'eficiència pel que fa als costos totals (com fa la global). Els centres de tots els països aporten idees i productes que es poden explotar a escala global, i funcionen com una xarxa amb molta comunicació i aprenentatge mutu entre els diferents centres però que tendeix a adaptar-se als diferents mercats amb productes diferenciats. Fins i tot la direcció general i els accionistes solen estar molt disseminats geogràficament.
Tema anterior Tema següent
Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.
