Economia: coses complicades d'entendre
La intervenció de l'estat i la política fiscal
- La política fiscal: objectius com a política macroeconòmica
Una cosa és la defincició de política fiscal en sí (qualsevol decisió del sector públic sobre el nivell de despesa pública i dels impostos) i un altre és l'objectiu o objectius a que sol obeir aquesta com a política macroeconòmica. Qualsevol alteració del nivell de despesa pública o dels impostos que es recapten, ja es tracti del resultat d'una decisió meditada o d'un efecte automàtic d'un canvi en els nivells de producció i consum, forma part del que diem política fiscal. Ara bé: no podem obviar, en definir-la, que el seu objectiu sol ser aconseguir uns canvis determinats a l'equilibri macroeconòmic.
En aquest sentit, podem dir que l'objectiu principal de la política fiscal sol ser alterar el nivell de despesa pública o impostos PER AIXÍ DESPLAÇAR LA CORBA DE DEMANDA AGREGADA, de manera que aquest desplaçament alteri l'equilibri macroeconòmic i així PIB d'equilibri i nivell general de preus de l'economia. En funció del tipus de política fiscal, s'estarà intentant augmentar el primer o "frenar" l'ascens del segon.
-Tipus de despeses públiques
Segons en què es gasten els diners públics, tenim quatre tipus de despesa:
- Les despeses CORRENTS, que són les necessàries per produir els béns i prestar els serveis públics (sou d'un bomber, d¡un professor, factura del gas de l'institut).
- Les despeses D'INVERSIÓ, que són les que es fan per mantenir el nivell de producció privada de l'economia, perquè aquesta sigui possible ( construcció o manteniment d'una carretera, despesa en recerca...)
- Les TRANSFERÈNCIES als particulars(pagaments sense contraprestació, com poden ser les baixes de la Seguretat Social, la prestació d'atur, les beques...)
- Les SUBVENCIONS, que són pagaments que tampoc no tenen cap contraprestació però que es fan a les empreses.
-Què volem dir quan diem que l'IRPF és un impost directe i que l'IVA és indirecte?
Els impostos directes ¨s'apliquen a persones, ja siguin físiques o jurídiques (o sigui, persones com vosaltres o jo, o empreses). Així, l'IRPF, que és un impost que paguem els treballadors contractats per un altra persona, s'aplica a cada treballador. L'IRPF el paguen directament la Laura Garcia o el Joan Tomás.
Els impostos indirectes, però, no s'apliquen a persones de cap tipus, sinó a accions. L'IVA, per exemple, grava l'acte de consumir. El paga no una persona concreta sinó qualsevol que pagui un bé o servei final.
-I què vol dir que l'IVA és un imposte "regressiu"?
Parlem d'un impost PROGRESSIU quan el tipus impositiu augmenta en augmentar la renda de la persona que el paga. És a dir, quan aquell que més cobra paga un percentatge de la seva renda més gran. Un exemple típic és l'IRPF.
El que acaba passant amb impostos que no són progressius, sinó que tenen un tipus impositiu fix per tothom, com ara l'IVA, és que es produeix un efecte que podríem dir "regressiu": com més renda tens, menys IVA pagues. Imaginem que una persona guanya 600 euros, i que l'IVA té un tipus únic (perquè s'entengui millor) del 15%. Com que aquesta persona guanya tan pocs diners, no estalvia gens; es gasta tot el seu sou cada mes. Al final, quant IVA deu haver pagat, en percentatge del seu sou? Un 15%. Doncs bé: una altra persona que guany 2500 euros i n'estalvïi 500 (o sigui, que gasti el 80% del seu sou i pugui quedar-se'n el 20%),quin percentatge d'IVA ha pagat a final de mes? Doncs el 15% del 80% del seu sou, és a dir, un 12%. Ha pagat menys percentatge del seu sou en aquest impost que la persona que cobrava 600 euros.
-De quines dues maneres es pot fer política fiscal expansiva?
L'objectiu de la política fiscal expansiva és desplaçar la Demanda Agregada a la dreta, i així augmentar el PIB (objetiu últim) i el nivell general de preus (efecte "col·lateral" de la política). Per desplaçar la Demanda, té dues alternatives:
1- Augmentar la Despesa Pública: gastant més, l'Estat pot augmentar directament aquesta component de la DA (La Despesa Pública) i així desplaçar-la.
2- Reduir impostos: en funció dels que rebaixem, estarem buscant que augmenti el consum de les famílies o la inversió de les empreses (segons es tracti d'un impost que paguin unes o les altres), i així que augmenti la Demanda Agregada via una d'aquestes dues components.
Compte! Per fer política fiscal expansiva es tria una de les dues vies (depèn generalment de la ideologia del que la duu a terme, ja que la despesa pública es pot realitzar en despesa social, mentre que la baixada d'impostos l'agrairan uns ciutadans o empreses concretes). NO SE SOLEN APLICAR AMBDUES MESURES ALHORA, ja que l'impacte sobre el dèficit públic seria molt gran. Penseu que es tractaria de gastar més, pero disposar de menys ingressos per pagar aquesta despesa.
-I la política fiscal restrictiva, què és, llavors? Qui voldria que decreixi el PIB?
La política fiscal restrictiva és el contrari: tractar de desplaçar la corba de Demanda Agregada cap a l'esquerra, de manera que l'equilibri s'acabarà trobant en un punt de menor producció i nivell general de preus. Les vies per dur-la a terme són les contràries que per a la expansiva: es redueix la Despesa ¨Pública o s'augmenten els impostos. Però, quin sentit té que existeixi? Doncs que L'OBJECTIU DE LA P.F. RESTRICTIVA MAI NO ÉS LA PRODUCCIÓ, SINÓ EL NIVELL GENERAL DE PREUS. La Política Fiscal restrcitiva és pròpia d'economies en fase d'expansió, que s'apropen al cim del cicle, i en què les tensions inflacionistes es "disparen". És una política ANTIINFLACIONISTA. L'efecte sobre la producció, d'un cert "fre" a la seva expansió, seria en aquest cas l'efecte "col·lateral" de la política, però mai el seu objectiu.
-És normal que hi hagi dèficit públic en èpoques de recessió?
Sí. En èpoques de recessió, l'Estat té menys ingressos, ja que hi ha menys producció, menys gent treballant i menys consum, de manera que la quantitat que recapta via impostos és molt menor que en époques d'expansió (els principals ingressos del sector públic venen de l'IRPF, l'IVA i l'impost que paguen les empreses pel seu benefici, associats al nivell de producció, treball i consum que dèiem) . Alhora, en els moments de recessió la despesa que realitza és molt més gran, ja que totes les mesures de política fiscal expansiva (que seria la que ahauria d'aplicar en aquesta situació) generen més dèficit públic (tant augmentar la depsesa pública com reduir els impostos).
Fins i tot en el cas que no s'apliqués cap mesura concreta de pol´tica fiscal expansiva voluntàriament, de manera automàtica augmentaria la despesa pública, ja que en aquesta situació s'han de pagar més subsidis d'atur i ajuts de tot tipus.
-Com funciona el deute públic?
El deute públic és una mena de prèstec que el sector públic demana als ciutadans: qui vulgui pot comprar un títol de deute, i amb aquests diners es finança el dèficit públic. Després el sector públic tornarà, a tothom que tingui un d'aquests títols, els diners que va pagar per ell més un interès. Així, per al sector públic és un prèstec que ha de tornar amb un interès prepactat, i per als ciutadans és una inversió que sap quin interès li donarà (per aquesta raó s'anomena, de fet, de “renda fixa”).
El deute públic és en realitat, des que està prohibit fabricar nous diners, la única manera que existeix de finançar el dèficit públic. El problema és que com més alt igui el dèficit públic més alts seran els interessos que s'han de pagar, i existeix per tant el perill 'incrementar encara més el dèficit i entrar en una espiral més deute -> més dèficit -> més deute.
-Components de la política fiscal
La política fiscal es duu a terme per dues vies diferents:
La primera són les POLÍTIQUES FISCALS DISCRECIONALS. Són mesures conscients del govern amb uns objectius concrets, decidides de manera conscient per moure la Demanda Agregada i així la producció i els preus. Fins ara haviem vist que el sector públic desplaçava la Demanda Agregada alterant la Despesa Pública o els impostos; doncs bé, si desenvolupem aquestes dues maneres de fer PF i les classifiquem segons l'objectiu, tenim que les polítiques fiscals discrecionals es poden resumir en:
a) Programes d'obres públiques, amb l'objectiu afegit de dotar el país d'infraestructures o millorar-ne les existents.
b) Projectes d'ocupació , mitjançant els quals es contracten treballadors desocupats durant períodes curts de temps.
c) Programes de transferències, aprofitant per millorar la distribució de la renda (desocupació, junilació, beques...)
d) Canvis en els impostos existents, a pagar per les persones o per les empreses.
La segona són els ESTABILITZADORS AUTOMÀTICS. Aquesta via té un funcionament diferent de l'anterior: en comptes de tractar-se de decisions premeditades del sector públic, aquí parlem del fet que existeixen certs fets al sistema econòmic que de manera AUTOMÀTICA fan créixer la Demanda Agregada en moments de recessió i la disminueixen en moments d'expansió. Així, reforcen l'activitat de les polítiques discrecionals, actuant en la mateixa direcció, però sense que nigú ho decideixi. Exemples d'aquests estabilitzadors són els impostos proporcinals o el subsidi de desocupació: sense que ningú decideixi variar les seves condicions, quan el PIB està baixant es recapataran menys impostos proporcionals, i es pagaran més subsidis d'atur, de manera que la Demanda Agregada baixarà una mica menys i s'ajudarà a aturar el procés de destrucció de producció i ocupació.
-Principals avantatges i inconvenients de la política fiscal
Els seus principals avantatges són:
Les mesures de despesa que fa el sector públic per incentivar l'economia de manera discrecional normalment són despeses socials o que ajuden a que es redistribueixi millor la renda (habitatge, sanitat, ensenyament...), de manera que se solen assolir objectius afegits al manetniment de la producció i la demanda. En el cas de la Política Fiscal restrictiva, si el que es fa es apujar els impostos aquests no només serveixen per recaptar diners amb què finançar futures polítiques, sinó que a més ajuden a redistriuir millor la renda (sobretot en el cas dels progressius).
Els inconvenients més comuns de fer política fiscal són:
L'efecte desplaçament: a vegades, augmentar la despesa pública provoca el que es coneix com a efecte desplaçament. Aquest té lloc quan l'augment de la despesa pública disminueix la inversió privada, que és el contrari del que es volia aconseguir. Això pot passar quan l'Estat, per vendre el deute públic, puja molt els interessos i aquests fan més atractiu per als inversors comprar deute públic que no altres títols que ajuden a finançar les empreses privades. Endarreriment dels efectes de la política: a vegades poden passar anys abans que tingui efectes una mesura concreta de política fiscal. Un problema afegit que té això és que pot arribar a tenir l'efecte contrari al desitjat si triga tant que el cicle econòmic arriba a “fer tota la volta”.
Una cosa és la defincició de política fiscal en sí (qualsevol decisió del sector públic sobre el nivell de despesa pública i dels impostos) i un altre és l'objectiu o objectius a que sol obeir aquesta com a política macroeconòmica. Qualsevol alteració del nivell de despesa pública o dels impostos que es recapten, ja es tracti del resultat d'una decisió meditada o d'un efecte automàtic d'un canvi en els nivells de producció i consum, forma part del que diem política fiscal. Ara bé: no podem obviar, en definir-la, que el seu objectiu sol ser aconseguir uns canvis determinats a l'equilibri macroeconòmic.
En aquest sentit, podem dir que l'objectiu principal de la política fiscal sol ser alterar el nivell de despesa pública o impostos PER AIXÍ DESPLAÇAR LA CORBA DE DEMANDA AGREGADA, de manera que aquest desplaçament alteri l'equilibri macroeconòmic i així PIB d'equilibri i nivell general de preus de l'economia. En funció del tipus de política fiscal, s'estarà intentant augmentar el primer o "frenar" l'ascens del segon.
-Tipus de despeses públiques
Segons en què es gasten els diners públics, tenim quatre tipus de despesa:
- Les despeses CORRENTS, que són les necessàries per produir els béns i prestar els serveis públics (sou d'un bomber, d¡un professor, factura del gas de l'institut).
- Les despeses D'INVERSIÓ, que són les que es fan per mantenir el nivell de producció privada de l'economia, perquè aquesta sigui possible ( construcció o manteniment d'una carretera, despesa en recerca...)
- Les TRANSFERÈNCIES als particulars(pagaments sense contraprestació, com poden ser les baixes de la Seguretat Social, la prestació d'atur, les beques...)
- Les SUBVENCIONS, que són pagaments que tampoc no tenen cap contraprestació però que es fan a les empreses.
-Què volem dir quan diem que l'IRPF és un impost directe i que l'IVA és indirecte?
Els impostos directes ¨s'apliquen a persones, ja siguin físiques o jurídiques (o sigui, persones com vosaltres o jo, o empreses). Així, l'IRPF, que és un impost que paguem els treballadors contractats per un altra persona, s'aplica a cada treballador. L'IRPF el paguen directament la Laura Garcia o el Joan Tomás.
Els impostos indirectes, però, no s'apliquen a persones de cap tipus, sinó a accions. L'IVA, per exemple, grava l'acte de consumir. El paga no una persona concreta sinó qualsevol que pagui un bé o servei final.
-I què vol dir que l'IVA és un imposte "regressiu"?
Parlem d'un impost PROGRESSIU quan el tipus impositiu augmenta en augmentar la renda de la persona que el paga. És a dir, quan aquell que més cobra paga un percentatge de la seva renda més gran. Un exemple típic és l'IRPF.
El que acaba passant amb impostos que no són progressius, sinó que tenen un tipus impositiu fix per tothom, com ara l'IVA, és que es produeix un efecte que podríem dir "regressiu": com més renda tens, menys IVA pagues. Imaginem que una persona guanya 600 euros, i que l'IVA té un tipus únic (perquè s'entengui millor) del 15%. Com que aquesta persona guanya tan pocs diners, no estalvia gens; es gasta tot el seu sou cada mes. Al final, quant IVA deu haver pagat, en percentatge del seu sou? Un 15%. Doncs bé: una altra persona que guany 2500 euros i n'estalvïi 500 (o sigui, que gasti el 80% del seu sou i pugui quedar-se'n el 20%),quin percentatge d'IVA ha pagat a final de mes? Doncs el 15% del 80% del seu sou, és a dir, un 12%. Ha pagat menys percentatge del seu sou en aquest impost que la persona que cobrava 600 euros.
-De quines dues maneres es pot fer política fiscal expansiva?
L'objectiu de la política fiscal expansiva és desplaçar la Demanda Agregada a la dreta, i així augmentar el PIB (objetiu últim) i el nivell general de preus (efecte "col·lateral" de la política). Per desplaçar la Demanda, té dues alternatives:
1- Augmentar la Despesa Pública: gastant més, l'Estat pot augmentar directament aquesta component de la DA (La Despesa Pública) i així desplaçar-la.
2- Reduir impostos: en funció dels que rebaixem, estarem buscant que augmenti el consum de les famílies o la inversió de les empreses (segons es tracti d'un impost que paguin unes o les altres), i així que augmenti la Demanda Agregada via una d'aquestes dues components.
Compte! Per fer política fiscal expansiva es tria una de les dues vies (depèn generalment de la ideologia del que la duu a terme, ja que la despesa pública es pot realitzar en despesa social, mentre que la baixada d'impostos l'agrairan uns ciutadans o empreses concretes). NO SE SOLEN APLICAR AMBDUES MESURES ALHORA, ja que l'impacte sobre el dèficit públic seria molt gran. Penseu que es tractaria de gastar més, pero disposar de menys ingressos per pagar aquesta despesa.
-I la política fiscal restrictiva, què és, llavors? Qui voldria que decreixi el PIB?
La política fiscal restrictiva és el contrari: tractar de desplaçar la corba de Demanda Agregada cap a l'esquerra, de manera que l'equilibri s'acabarà trobant en un punt de menor producció i nivell general de preus. Les vies per dur-la a terme són les contràries que per a la expansiva: es redueix la Despesa ¨Pública o s'augmenten els impostos. Però, quin sentit té que existeixi? Doncs que L'OBJECTIU DE LA P.F. RESTRICTIVA MAI NO ÉS LA PRODUCCIÓ, SINÓ EL NIVELL GENERAL DE PREUS. La Política Fiscal restrcitiva és pròpia d'economies en fase d'expansió, que s'apropen al cim del cicle, i en què les tensions inflacionistes es "disparen". És una política ANTIINFLACIONISTA. L'efecte sobre la producció, d'un cert "fre" a la seva expansió, seria en aquest cas l'efecte "col·lateral" de la política, però mai el seu objectiu.
-És normal que hi hagi dèficit públic en èpoques de recessió?
Sí. En èpoques de recessió, l'Estat té menys ingressos, ja que hi ha menys producció, menys gent treballant i menys consum, de manera que la quantitat que recapta via impostos és molt menor que en époques d'expansió (els principals ingressos del sector públic venen de l'IRPF, l'IVA i l'impost que paguen les empreses pel seu benefici, associats al nivell de producció, treball i consum que dèiem) . Alhora, en els moments de recessió la despesa que realitza és molt més gran, ja que totes les mesures de política fiscal expansiva (que seria la que ahauria d'aplicar en aquesta situació) generen més dèficit públic (tant augmentar la depsesa pública com reduir els impostos).
Fins i tot en el cas que no s'apliqués cap mesura concreta de pol´tica fiscal expansiva voluntàriament, de manera automàtica augmentaria la despesa pública, ja que en aquesta situació s'han de pagar més subsidis d'atur i ajuts de tot tipus.
-Com funciona el deute públic?
El deute públic és una mena de prèstec que el sector públic demana als ciutadans: qui vulgui pot comprar un títol de deute, i amb aquests diners es finança el dèficit públic. Després el sector públic tornarà, a tothom que tingui un d'aquests títols, els diners que va pagar per ell més un interès. Així, per al sector públic és un prèstec que ha de tornar amb un interès prepactat, i per als ciutadans és una inversió que sap quin interès li donarà (per aquesta raó s'anomena, de fet, de “renda fixa”).
El deute públic és en realitat, des que està prohibit fabricar nous diners, la única manera que existeix de finançar el dèficit públic. El problema és que com més alt igui el dèficit públic més alts seran els interessos que s'han de pagar, i existeix per tant el perill 'incrementar encara més el dèficit i entrar en una espiral més deute -> més dèficit -> més deute.
-Components de la política fiscal
La política fiscal es duu a terme per dues vies diferents:
La primera són les POLÍTIQUES FISCALS DISCRECIONALS. Són mesures conscients del govern amb uns objectius concrets, decidides de manera conscient per moure la Demanda Agregada i així la producció i els preus. Fins ara haviem vist que el sector públic desplaçava la Demanda Agregada alterant la Despesa Pública o els impostos; doncs bé, si desenvolupem aquestes dues maneres de fer PF i les classifiquem segons l'objectiu, tenim que les polítiques fiscals discrecionals es poden resumir en:
a) Programes d'obres públiques, amb l'objectiu afegit de dotar el país d'infraestructures o millorar-ne les existents.
b) Projectes d'ocupació , mitjançant els quals es contracten treballadors desocupats durant períodes curts de temps.
c) Programes de transferències, aprofitant per millorar la distribució de la renda (desocupació, junilació, beques...)
d) Canvis en els impostos existents, a pagar per les persones o per les empreses.
La segona són els ESTABILITZADORS AUTOMÀTICS. Aquesta via té un funcionament diferent de l'anterior: en comptes de tractar-se de decisions premeditades del sector públic, aquí parlem del fet que existeixen certs fets al sistema econòmic que de manera AUTOMÀTICA fan créixer la Demanda Agregada en moments de recessió i la disminueixen en moments d'expansió. Així, reforcen l'activitat de les polítiques discrecionals, actuant en la mateixa direcció, però sense que nigú ho decideixi. Exemples d'aquests estabilitzadors són els impostos proporcinals o el subsidi de desocupació: sense que ningú decideixi variar les seves condicions, quan el PIB està baixant es recapataran menys impostos proporcionals, i es pagaran més subsidis d'atur, de manera que la Demanda Agregada baixarà una mica menys i s'ajudarà a aturar el procés de destrucció de producció i ocupació.
-Principals avantatges i inconvenients de la política fiscal
Els seus principals avantatges són:
Les mesures de despesa que fa el sector públic per incentivar l'economia de manera discrecional normalment són despeses socials o que ajuden a que es redistribueixi millor la renda (habitatge, sanitat, ensenyament...), de manera que se solen assolir objectius afegits al manetniment de la producció i la demanda. En el cas de la Política Fiscal restrictiva, si el que es fa es apujar els impostos aquests no només serveixen per recaptar diners amb què finançar futures polítiques, sinó que a més ajuden a redistriuir millor la renda (sobretot en el cas dels progressius).
Els inconvenients més comuns de fer política fiscal són:
L'efecte desplaçament: a vegades, augmentar la despesa pública provoca el que es coneix com a efecte desplaçament. Aquest té lloc quan l'augment de la despesa pública disminueix la inversió privada, que és el contrari del que es volia aconseguir. Això pot passar quan l'Estat, per vendre el deute públic, puja molt els interessos i aquests fan més atractiu per als inversors comprar deute públic que no altres títols que ajuden a finançar les empreses privades. Endarreriment dels efectes de la política: a vegades poden passar anys abans que tingui efectes una mesura concreta de política fiscal. Un problema afegit que té això és que pot arribar a tenir l'efecte contrari al desitjat si triga tant que el cicle econòmic arriba a “fer tota la volta”.
Tema anterior Tema següent
Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.
