Economia: coses complicades d'entendre
El Banc Central, la política monetària i la inflació
-De què s’encarrega el Banc d’Espanya ara que forma part del Sistema Europeu de Bancs Centrals?
Avui dia, les funcions del Banc d’Espanya (i de tots els bancs centrals dels països de la Unió Monetària Europea) estan molt condicionades per les que té el Banc Central Europeu. Podem dir, doncs, que el Banc d’Espanya té bàsicament dos tipus de funcions: unes en què decideix per ell mateix i unes altres en què rep ordres del Banc Central Europeu.
Pel que fa a les seves funcions específiques, que duu a terme decidint plenament per ell mateix, el Banc d’Espanya:
-Guarda i gestiona les reserves que té de monedes estrangeres (divises) i de metalls preciosos.
-Supervisa el funcionament de tot el sistema financer espanyol
-Posa en circulació la moneda metàl·lica
- És el “banc de l’Estat”, això és, efectua els seus pagaments i guarda els seus dipòsits.
-A més, com a tal, posa en circulació el deute públic emès. Assessora el Govern.
Pel que fa a les funcions que fa com a membre integrant del Sistema Europeu de Bancs Centrals, és a dir, rebent ordres del Banc Central Europeu, el Banc d’Espanya:
- Executa la política monetària, que inclou controlar la quantitat de diners que hi ha al sistema (el que diem Oferta Monetària). Ell no decideix aquesta quantitat, sinó que ho fa el BCE, però sí controla que efectivament al sistema hi hagi aquesta quantitat de diners. Emet els bitllets de curs legal.
-Llavors, què fa el Banc Central Europeu?
El Banc Central Europeu és el banc central de la Unió Europea, i és el que sí pren decisions, igual que feien els bancs centrals nacionals abans que entrés en funcionament l’euro. És el que defineix i executa la política monetària, és a dir, qui decideix sobre els tipus d’interès i l’oferta monetària. Després, els bancs centrals nacionals fan el que se’ls ha ordenat. També gestiona les reserves internacionals dels estats, fa operacions en divises i supervisa el sistema de pagaments a nivell de la zona euro.
-Què guarda i a qui presta un banc central?
Un banc central té:
Or. Fins gairebé la meitat del segle XX la majoria de països occidentals seguien el patró or, que comportava que cada moneda tenia un preu fix en aquest metall, que els bancs el compraven i venien per aquest valor, i que el banc central tenia l’obligació de canviar bitllets per or si se li sol·licitava. Avui dia els bancs no operen amb or, però, com a conseqüència d’aquell model, tots els bancs centrals tenen una determinada quantitat d’or.
Divises, que són monedes d’altres països que els banc centrals tenen com a resultat de les compres dels altres països al nostre, i per finançar les nostres compres a l’exterior. De fet, totes les compres i vendes de divises han de passar obligatòriament pel banc central, que controlarà que mai no s’acabin per poder, entre altres coses, finançar dèficits de la balança comercial (quan comprem a altres països més del que els venem nosaltres, això ho pagarem en part gràcies a aquestes reserves de divises).
Dipósits del sector públic (és el seu banc, i té, per tant, els seus comptes).
Reserves dels bancs privats: part de les seves reserves (dels diners legals que els bancs han de guardar obligatòriament, sense prestar-los) han d’estar guardades al banc central, que així les controla.
Un banc central presta: Als bancs comercials i a l’Estat, bàsicament.
-Per què diem “base monetària”?
La base monetària són els diners legals, és a dir, els bitllets i monedes que existeixen físicament a l’economia, que “es poden tocar”. És igual a l’efectiu en mans del públic (els bitllets i monedes que tenen les persones) més les reserves dels bancs, o sigui, els bitllets i monedes que guarden els bancs, que no presten. Es diu així perquè, en decidir la base monetària, el banc central posa com una mena de “terra” sobre el qual es podrà expandir el crèdit, creant-se l’oferta monetària del país. Si un banc central vol que hi hagi una determinada oferta monetària, el que alterarà serà o bé la base sobre la que creixerà aquesta (els diners legals) o bé la facilitat amb què els bancs podran prestar. Ambdues coses afavoriran que hi hagi més o menys oferta monetària, perquè aquesta creix sobre la base mitjançant el crèdit.
Base monetària ---> Expansió del crèdit ---> Oferta Monetària Més Base Monetària o més facilitat perquè es prestin diners ---> Més Oferta Monetària Menys Base Monetària o menys facilitat perquè es prestin diners ---> Menys oferta monetària
-Funcionament del multiplicador dels diners: un exemple amb una operació de mercat obert
Imaginem que el Banc Central vol augmentar l’oferta monetària i que, per fer-ho, vol augmentar la base monetària. La manera d’augmentar la base sol ser realitzar una operació de mercat obert, comprant títols de deute públic. Si volgués, pel contrari, reduir aquesta base, els vendria. Suposem que compra, doncs, títols de deute públic a un banc comercial, per valor d’un milió d’euros. Acaba d'introduir un milió d’euros al sistema de base monetària, de diners legals, tangibles. Aquests diners els ha introduït en forma de reserves d’aquest banc comercial, que ara té un milió d’euros més de diners legals, i en pot prestar una part. O sigui, el banc central, mitjançant l’operació de mercat obert, ha augmentat la base monetària, i ara, amb ajut del procés d’expansió del crèdit, ho pot fer l’oferta monetària. La base ha crescut en un milió d’euros. Quant creixerà l’oferta? Necessitem la fórmula següent: Oferta Monetària = ( 1 / Coeficient de reserves ) · Base Monetària El terme ( 1 / Coeficient de reserves ) es diu multiplicador del diner, perquè indica quant varia l’OM en variar 1 euro la BM Llavors, si el coeficient de reserves fos de per exemple el 20%, es crearan dipòsits fins a un màxim de 5 vegades ( 1/ 0,2 ), de manera que l’augment de l’oferta monetària serà de fins a 5 vegades (el valor del multiplicador) el de la base monetària.
-Per fer política monetària, només es pot modificar la base monetària?
Dèiem a l’exemple anterior que, donat que l’oferta monetària és igual a la base monetària pel multiplcador dels diners, en canviar la base, acaba canviant l’oferta. Evidentment, però, i per la mateixa raó, si el que s’altera és el multiplicador dels diners, també ho farà l’oferta monetària. Això significa que, per fer política monetària, el Banc Central pot: 1-Alterar la base monetària, comprant o venent títols de deute o públic per ficar o treure diners “tangibles” al i del sistema; 2- Modificant el coeficient de caixa, que al seu torn farà que es modifiqui el multiplicador dels diners. Com més petit sigui aquest, menys diners hauran de guardar els bancs en forma de reserves, prestaran més, i en conseqüència acabarà havent-hi més oferta monetària per a la mateixa base monetària. Hi haurà més crèdit al sistema.
-De què depèn en última instància, llavors, el canvi que acaba havent-hi a l’oferta monetària quan es fa política monetària?
Podem dir, llavors, que el canvi últim que hi hagi en l’oferta monetària dependrà de: L’acció del Banc central, que pot alterar base monetària o coeficient de reserves. L’acció dels bancs, que decideixen o no prestar més diners (el coeficient de reserves marca el mínim que has de guardar en forma de reserves, però no vol dir que ho hagis de prestar obligatòriament) L’acció del públic, que decideix o no guardar els diners als bancs i demanar més o menys préstecs.
-Per què les corbes d’oferta i demanda monetària tenen els pendents que tenen?
L’oferta monetària la representem, en fer-ho com a variable depenent del tipus d’interès, com una recta vertical. Això és perquè la quantitat de diners en circulació no depèn d’aquest tipus, sinó que està decidida pel Banc Central, i un cop decidida, serà una quantitat fixa. Per això la podem representar al mercat monetari com a constant per a qualsevol tipus d’interès.
La demanda monetària, en canvi, apareix a aquest mercat com a corba de pendent negatiu, en funció del tipus d’interès. Això és perquè, com menor és aquest tipus, menys incentius té el públic per tenir els diners invertits en qualsevol tipus d’actius financers (ja que en treuran menys rendiment, d’aquesta inversió), i més diners líquids demanaran, per tant.
-Propòsits, eines i efectes no desitjats de la Política Monetària
La política monetària EXPANSIVA té com a propòsit augmentar la producció i reduir el nivell d’atur en moments de recessió (encara que rarament es fa servir amb aquest objectiu; la política monetària es tendeix a utilitzar més en la seva versió restrictiva per lluitar contra la inflació; per a impulsar l’economia se sol recórrer més a la política fiscal). Per fer-ho, ha d’aconseguir que es redueixi el tipus d’interès, perquè d’aquesta manera les famílies i les empreses demanin més diners prestats i la Demanda Agregada pugui créixer via el consum i la inversió privades. La Política Monetària restrictiva es fa servir, com dèiem, per lliutar contra la inflació. En el camí, els tipus d’interès creixeran i el consum i la inversió es podrien veure afectats, encara que evidentment aquests no serien els objectius de la política en sí, sinó controlar el nivell de preus.
LLavors, tindrem:
POLÍTICA MONETÀRIA EXPANSIVA
Eines: Augmentar la base monetària o reduir el coeficient de caixa
↓
Augment de l’Oferta Monetària
↓
Objectiu intermedi: Reducció del tipus d’interès
↓
Augment de Consum i Inversió
↓
Expansió de la Demanda Agregada
↓
Objectius finals: Augment de la producció d’equilibri i del nivell d’ocupació
(Resultat “no desitjat”: augment del nivell general de preus )
POLÍTICA MONETÀRIA RESTRICTIVA
Eines: Reduir la base monetària o augmentar el coeficient de caixa
↓
Reducció de l’Oferta Monetària
↓
Objectiu intermedi: Augment del tipus d’interès
↓
Reducció de Consum i Inversió
↓
Contracció de la Demanda Agregada
↓
Objectiu final: Control de l’augment del nivell general de preus
(Resultat “no desitjat”: contracció de la producció)
-Què és la inflació?
La inflació és el creixement del nivell general de preus en un període determinat. Aquest creixement el podem mesurar de molt diferents maneres, però la més popular entre el públic general és l'Índex de Preus al Consum (IPC), perquè només inclou, en mesurar-lo, els preus dels béns que més consumneixen les famílies.
-L'IPC: què és i com es calcula
Hi ha moltes maneres de mesurar la inflació, donat que podem centrarnos en el creixement dels preus del grup de béns que més ens interessi segons el què vulguem estudiar. De cara als consumidors el més important i significatiu és l'IPC, l'índex de preus de consum, ja que els béns el preu dels quals comprén són precisament els que més consumeix una família mitjana per terme això, mitjà. L'elabora l'INE (Instituto Nacional de Estadística). El procediment que es fa servir per calcular l'IPC d'un any concret (p.e. 2018) és:
1- S'elabora el «cistell de la compra» (l'elabora l'INE també) a partir d'enquestes passades a les famílies. Hi entren tots els béns i serveis que superen un percentatge mínim en el consum total familiar, de manera que no és més que una llista dels béns que són consumits per aquestes i que per tant entraran a formar part del grup de béns el preu dels quals mesura l'IPC. Aquest cistell correspondrà a l'any que es prendrà com a base i no canviarà fins que no canvïi aquesta base, de manera que els béns que mesura l'IPC no varïin i es pugui calcular la mitjana de la variació dels preus.
2- Es mesura el preu de cada bé o servei que pertany al cistell el 31 de desembre de l'any del que es vol calcular l'IPC (2018 al nostre exemple) (l'INE ho fa cada any i fins i tot cada mes).
3- Es tria un any com a base (per exemple 2010) i s'agafen les dades, per a aquell any, del percentatge de la despesa de la família mitjana en cadascun dels béns i serveis. Aquests percentatges s'utilitzaran sempre fins que canviem de base.
4- Es calcula l'IPC com a mitjana ponderada (les ponderacions corresponen a aquests percentatges de consum, perquè cada bé estigui representat amb la importància que té dins el consum de les famílies) dels quocients per a cada producte ENTRE EL PREU EN L'ANY EN QÜESTIÓ I EL PREU EN L'ANY BASE.
Per exemple, l'IPC de 2018 seria 20∙ (12/18) + 15∙ (7/5) +.... (un sumand per cada bé del cistell de la compra)= 134
Cada sumand és: ponderació del bé (percentatge en l'any base) ∙ preu actual(2018)/preu any base(2010)
Sempre obtindrem un nombre superior a 100, que representa la mitjana ponderada dels preus en l'any en què l'estem mesurant (superior perquè el normal és que els preus pugin, i que per tant els quocients siguin tots més grans que 1, i com que les ponderacions total sumen 100...). De fet, l'índex per a l'any base sempre serà 100, i el dels anys calculats amb aquest representaran l'augment que hi ha hagut des de llavors (un índex de 130 indica un creixement del 30% des de l'any que s'ha fet servir com a base).
D'aquesta manera, el que tindrem seran nombres més grans que 100, IPCs, per cada any, tots en funció dels preus d'un any base que ha de ser el mateix si volem mesurar la inflació que ha tingut lloc entre aquests anys.
CALCULAR LA INFLACIÓ MESURADA PER L'IPC: Doncs bé, per calcular la inflació entre dos anys fem (IPC any actual – IPC any anterior ) / IPC any anterior= i així calculem la taxa de variació dels preus entre aquests dos anys, o la taxa de inflació (si multipliquem per 100 tindrem el creixement en tants per cent).
Tema anterior Tema següent
Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.
