Economia de l'empresa II: coses complicades d'entendre
El finançament en l'empresa: les fonts de finançament.
No és el mateix que una font de finançament sigui externa i que sigui aliena
La diferenciació externa/interna fa referència a l'origen dels diners: una font de finançament externa ve de fora de l'empresa, són diners que, sigui qui sigui qui els hagi guanyat, ho ha fet fent servir qualsevol mitjà diferent de la pròpia empresa: amb el seu treball, les seves inversions fora de l'empresa... i, així, una font interna són qualsevol diners que s'hagin creat a la pròpia empresa, és a dir, fent allò pel qual existeix: venent pantalons, cotxes, assegurances...
La diferenciació aliena/pròpia fa referència a si hem de tornar els diners o no, res més: una font aliena és una font que hem de tornar, que l'empresa no es pot quedar per sempre. Una font pròpia són un diners que sí, que es pot quedar perquè no ha de tornar a ningú.
La diferenciació aliena/pròpia fa referència a si hem de tornar els diners o no, res més: una font aliena és una font que hem de tornar, que l'empresa no es pot quedar per sempre. Una font pròpia són un diners que sí, que es pot quedar perquè no ha de tornar a ningú.
I de fet el capital és una font de finançament externa però pròpia, compte
El capital social (els diners que els accionistes han pagat per les accions de la companyia) és per definició de l'empresa, no s'haurà de tornar mai , ja que en comprar les accions el que han fet els accionistes és comprar l'empresa en sí, de la qual són, en conseqüència, propietaris. Per aquesta raó diem que es tracta d'una font de finançament pròpia. Ara, aquests diners no s'han generat a l'empresa, sinó a fora (cada accionista els va treure en el seu dia d'on fos, probablement del seu sou o d'altres inversions que tingués), i per això diem que es tracta d'una font de finançament externa.
Formes d'ampliar o constituir el capital de l'empresa: d'on surten els diners?
- El capital són diners que posen els socis i sòcies de l'empresa, és a dir, els i les propietàries, per definició. Quan llegim això, pensem instintivament en una empresa on les persones que l'engeguen posen els seus estalvis, diners que ja tenien. Però a vegades és al contrari: persones que no tenen massa vinculació amb l'empresa hi posen diners com a inversió, perquè creuen que més endavant podran vendre's els títols per més diners dels que van posar. Durant aquest temps, encara que la seva intenció no sigui formar part de l'empresa, aquestes persones en són propietàries, i per tant la seva aportació és capital, perquè se'l poden vendre, però si no ho fan, ningú els "tornarà" aquests diners, l'empresa no els deu els diners.
Llavors, quin tipus de persones o entitats solen posar el capital de les empreses?
- Els propis socis, amics o família dels socis, que posen els diners per raons més aviat afectives que com a inversió.
- Particulars que inverteixin els seus diners en petites empreses, comprant títols de capital (accions), no perquè estiguin interessats en ser-ne propietaris sinó per vendre després els títols més cars (per tant, esperen que pugin de preu, cosa que passarà si l'empresa és rendible i més gent vol comprar els seus títols)
- Empreses de capital risc: hi ha empreses l'activitat de les quals és aquesta, invertir els recursos dels seus clients (és a dir, no són seus) en diferents actius: accions d'empreses grans, petites, actius financers de tot tipus...compren un gran volum d'actius de molt diferent font, per assegurar-se una certa rendibilitat. Tampoc no estan interessats en ser propietaris de cap empresa, només comprar títols i vendre'ls més cars.
- Crowfunding: fent servir internet, una altra manera d'aconseguir capital és demanar que gent anònima aporti diners al teu projecte, a canvi d'algun tipus de recompensa. Si es tracta d'una aportació ideològica, que es fa per motius personals, a vegades les persones que aporten diners no es converteixen en propietàries de l'empresa, simplement lla financen, però els recursos que s'aporten igualment són propis perquè no s'han de tornar.
- El capital són diners que posen els socis i sòcies de l'empresa, és a dir, els i les propietàries, per definició. Quan llegim això, pensem instintivament en una empresa on les persones que l'engeguen posen els seus estalvis, diners que ja tenien. Però a vegades és al contrari: persones que no tenen massa vinculació amb l'empresa hi posen diners com a inversió, perquè creuen que més endavant podran vendre's els títols per més diners dels que van posar. Durant aquest temps, encara que la seva intenció no sigui formar part de l'empresa, aquestes persones en són propietàries, i per tant la seva aportació és capital, perquè se'l poden vendre, però si no ho fan, ningú els "tornarà" aquests diners, l'empresa no els deu els diners.
Llavors, quin tipus de persones o entitats solen posar el capital de les empreses?
- Els propis socis, amics o família dels socis, que posen els diners per raons més aviat afectives que com a inversió.
- Particulars que inverteixin els seus diners en petites empreses, comprant títols de capital (accions), no perquè estiguin interessats en ser-ne propietaris sinó per vendre després els títols més cars (per tant, esperen que pugin de preu, cosa que passarà si l'empresa és rendible i més gent vol comprar els seus títols)
- Empreses de capital risc: hi ha empreses l'activitat de les quals és aquesta, invertir els recursos dels seus clients (és a dir, no són seus) en diferents actius: accions d'empreses grans, petites, actius financers de tot tipus...compren un gran volum d'actius de molt diferent font, per assegurar-se una certa rendibilitat. Tampoc no estan interessats en ser propietaris de cap empresa, només comprar títols i vendre'ls més cars.
- Crowfunding: fent servir internet, una altra manera d'aconseguir capital és demanar que gent anònima aporti diners al teu projecte, a canvi d'algun tipus de recompensa. Si es tracta d'una aportació ideològica, que es fa per motius personals, a vegades les persones que aporten diners no es converteixen en propietàries de l'empresa, simplement lla financen, però els recursos que s'aporten igualment són propis perquè no s'han de tornar.
Diferències fonamentals entre lísing i rènting
Totes dues font de finançament consisteixen a llogar un bé que és propietat d'una companyia de lísing o rènting. Malgrat això, existeixen certes diferències:
-El lísing sempre comporta opció de compra al final del termini de lloguer, i el rènting no. Un lísing és en realitat un mitjà de finançament del bé "puro y duro", un pagament per terminis, ja que el normal és que en acabar el contracte (l'obligació de pagar les quotes, quan en realitat ja s'ha cobert de sobres el preu del bé en qüestió) l'empresa adquireixi el bé per un preu residual (una xifra molt baixa, simplement per acabar de cobrir el valor del bé i els "interessos" que cobra la companyia de lísing). El rènting, en canvi, no comporta que l'empresa acabi sent propietària del bé, i per tant és més aviat un sistema de lloguer.
-Si l'empresa que vol adquirir el bé opta pel lísing, donat que es tracta d'una manera de finançar aquest bé, que serà seu, serà ella qui pagui assegurances, impostos i avaries del bé en qüestió. Si opta pel rènting, serà l'empresa de rènting qui pagui tot, ja que el bé és i serà seu, no serà comprat.
-El rènting, en comportar menys riscos monetaris per a l'empresa que necessita el bé (d'avaries, etc) resulta molt més car (els diners "extres", per sobre del valor del bé, que cobra la companyia a canvi del finançament, són molts més).
-Les quotes del rènting són totalment deduïbles fiscalment, ja que es tracta d'un lloguer (comporten rebaixes en les xifres d'impostos que l'empresa ha de pagar cada any) , i les del lísing només en part (comporten una rebaixa més petita).
-El lísing sempre comporta opció de compra al final del termini de lloguer, i el rènting no. Un lísing és en realitat un mitjà de finançament del bé "puro y duro", un pagament per terminis, ja que el normal és que en acabar el contracte (l'obligació de pagar les quotes, quan en realitat ja s'ha cobert de sobres el preu del bé en qüestió) l'empresa adquireixi el bé per un preu residual (una xifra molt baixa, simplement per acabar de cobrir el valor del bé i els "interessos" que cobra la companyia de lísing). El rènting, en canvi, no comporta que l'empresa acabi sent propietària del bé, i per tant és més aviat un sistema de lloguer.
-Si l'empresa que vol adquirir el bé opta pel lísing, donat que es tracta d'una manera de finançar aquest bé, que serà seu, serà ella qui pagui assegurances, impostos i avaries del bé en qüestió. Si opta pel rènting, serà l'empresa de rènting qui pagui tot, ja que el bé és i serà seu, no serà comprat.
-El rènting, en comportar menys riscos monetaris per a l'empresa que necessita el bé (d'avaries, etc) resulta molt més car (els diners "extres", per sobre del valor del bé, que cobra la companyia a canvi del finançament, són molts més).
-Les quotes del rènting són totalment deduïbles fiscalment, ja que es tracta d'un lloguer (comporten rebaixes en les xifres d'impostos que l'empresa ha de pagar cada any) , i les del lísing només en part (comporten una rebaixa més petita).
Reserves i amortització com a fonts de finançament: autofinançament de manteniment i d'enriquiment.
Tant les reserves (diners dels beneficis que l'empresa no ha repartit entre els propietaris, sinó que s'ha quedat) com les amortitzacions (diners procedents de l'activitat que l'empresa va guardant per renovar els actius quan s'acabi la seva vida sense tenir grans despeses) les podem fer servir per finançar-nos. Si fem servir les reserves, donat que es tracta de diners nous, extra, que abans no teníem, quan els fem servir per comprar qualsevol actiu l'empresa es farà més gran ( l'actiu creixerà en el valor del nou bé que hàgim comprat, i el passiu en el valor de les reserves). Per això diem que es tracta autofinançament D'ENRIQUIMENT. En canvi, quan fem servir les amortitzacions el que estem fent servir són diners que compensen la pèrdua de valor d'algun bé que ja teníem, i per tan l'empresa no augmenta el seu valor, sinó que el manté. Pensa que les amortitzacions serveixen en realitat per comprar el mateix actiu un cop "mori" del tot, de manera que quan l'empresa es finança amb amortitzacions el normal és que estigui comprant un actiu que acaba de perdre, i per tant quedarà igual, amb el mateix valor de l'actiu que tenia abans. Per això diem que les amortitzacions són AUTOFINANÇAMENT DE MANTENIMENT. (Nota per a curiosos: també pot passar que l'actiu que estem amortitzant encara no hagi "mort", i que fem servir les amortitzacions acumulades per comprar un altre actiu -això es fa, en realitat, per aprofitar els diners líquids de què disposem en tot moment, sempre que la rendibilitat de l'empresa asseguri que quan el bé amortitzat necessiti renovació l'empresa compti amb els diners adients, vinguin de la inversió que vinguin-. En aquest cas, encara que l'empresa està adquirint un actiu nou, i sembli que llavors estigui creixent, en realitat ho està fent pel mateix valor que han perdut fins ara alguns dels seus actius... o sigui que el valor de l'actiu total de l'empresa des del començament de la vida dels bens amortitzats és el mateix).
Com funciona el descompte d'efectes, diferència fonamental amb el facturatge
Una empresa necessita diners per finançar una inversió determinada. Podria demanar-ne prestats, però resulta que diferents clients li deuen alguns diners i si els cobrés ja en tindria de sobres per portar a terme la inversió en qüestió, amb la qual cosa decideix no endeutar-se més i anar al banc. Allà, entrega les lletres de canvi que té dels clients (documents que aquests van signar confirmant el deute que tenen amb l'empresa) i el banc li avança aquests diners que els clients li deuen. D'aquesta manera, quan s'acabi el termini per als clients i hagin de pagar, pagaran directament al banc.
Què guanya l'empresa? Que li avancen uns diners que ja eren seus, i així no ha d'endeutar se més.
Què guanya el banc? Cobra una comissió a l'empresa (en comptes de donar-li el 100% dels diners, li dóna una mica menys). A més, si arribat el moment els clients no paguessin el deute, és l'empresa qui hauria de pagar el deute al banc, ja que són els seus clients i ha de respondre per ells! És a dir, el banc no corre cap risc, és l'empresa qui el corre.
El facturatge funciona de manera molt similar i serveix per tant per al mateix tipus de situacions, tret del fet que l'empresa li ven els seus deutes no a un banc, sinó a una empresa anomenada factor, que ASSUMEIX EL RISC dels deutes que compra, és a dir, que si al final els clients no paguen el que devien a l'empresa, el factor és qui perd els diners. Per aquest servei addicional, evidentment el facturatge és molt més car que el descompte d'efectes (et paguem menys diners pels deutes que en el cas del descompte d'efectes).
Què guanya l'empresa? Que li avancen uns diners que ja eren seus, i així no ha d'endeutar se més.
Què guanya el banc? Cobra una comissió a l'empresa (en comptes de donar-li el 100% dels diners, li dóna una mica menys). A més, si arribat el moment els clients no paguessin el deute, és l'empresa qui hauria de pagar el deute al banc, ja que són els seus clients i ha de respondre per ells! És a dir, el banc no corre cap risc, és l'empresa qui el corre.
El facturatge funciona de manera molt similar i serveix per tant per al mateix tipus de situacions, tret del fet que l'empresa li ven els seus deutes no a un banc, sinó a una empresa anomenada factor, que ASSUMEIX EL RISC dels deutes que compra, és a dir, que si al final els clients no paguen el que devien a l'empresa, el factor és qui perd els diners. Per aquest servei addicional, evidentment el facturatge és molt més car que el descompte d'efectes (et paguem menys diners pels deutes que en el cas del descompte d'efectes).
Què és el confirming exactament? En què es diferencia del factoring?
El confirming (també conegut com a "reverse factoring") funciona de manera molt similar a aquest; la única diferència és que és l'empresa que deu els diners la que contracta l'empresa de confirming, i no la que té deutes pendents de cobrar. De fet, no cal ni que l'empresa degui els diners, encara: en contractar el confirming, el que fa és donar als seus proveïdors l'opció de cobrar anticipadament, sempre que ho necessitin però només quan ho necessitin, les factures que ella tingui pendents de pagar-los; evidentment, si fan ús d'aquest dret i anticipan el cobrament, pagaran un interès en fer-ho. O sigui: des del punt de vista del proveïdor, és exactament igual que si ell mateix anés a una empresa de factoring. La única diferència és que ha estat el seu client el que ha contractat el servei, i no ell directament. El que guanyen les empreses en contractar aquest servei és imatge: els proveïdors tindran clar que finalment sempre acabarà pagant, ja que, en cas contrari, ella respondrà directamet davant l'empresa financera (el proveïdor no asumeix, per tant, cap risc, igual que contractant el factoring).
El confirming (també conegut com a "reverse factoring") funciona de manera molt similar a aquest; la única diferència és que és l'empresa que deu els diners la que contracta l'empresa de confirming, i no la que té deutes pendents de cobrar. De fet, no cal ni que l'empresa degui els diners, encara: en contractar el confirming, el que fa és donar als seus proveïdors l'opció de cobrar anticipadament, sempre que ho necessitin però només quan ho necessitin, les factures que ella tingui pendents de pagar-los; evidentment, si fan ús d'aquest dret i anticipan el cobrament, pagaran un interès en fer-ho. O sigui: des del punt de vista del proveïdor, és exactament igual que si ell mateix anés a una empresa de factoring. La única diferència és que ha estat el seu client el que ha contractat el servei, i no ell directament. El que guanyen les empreses en contractar aquest servei és imatge: els proveïdors tindran clar que finalment sempre acabarà pagant, ja que, en cas contrari, ella respondrà directamet davant l'empresa financera (el proveïdor no asumeix, per tant, cap risc, igual que contractant el factoring).
Cost de les fonts de finançament i cost financer de les fonts de finançament: no és el mateix!
Totes les fonts de finançament tenen algun cost, totes sense excepció, excepte potser les internes (amortitzacions i reserves). Les externes, totes. N'hi ha que tenen un cost més evident, com ara els préstecs (l'interes que ens cobra el banc), però totes en tenen algun. Per exemple: el crèdit comercial sembla gratuït, ja que es tracta simplement d'aprofitar que els proveïdors no ens cobren fins d'aquí a tres mesos (per exemple) per fer servir aquests diners que no hem de pagar encara... i no ens cobren res per l'endarreriment, simplement cobren tard i punt! Doncs bé, el fet que la majoria de proveïdors apliquin un descompte a les empreses que paguin abans, en realitat fer servir aquests diners sí que té un cert cost... el descompte que estem perdent! Un altre exemple són les accions. Finançar-nos ampliant capital, és a dir, venent més accions de la nostra empresa, també sembla que siguin diners "gratis": com que els accionistes es converteixen en propietaris quan compren les accions, no els hem de pagar cap interès, ni tornar-los res! Això és veritat , però el que també és cert és que els accionistes esperen beneficis, i no només que es generin, sinó sobretot que es reparteixin. Per això, com més accionistes tinguem (com més valor tingui el nostre capital) més pressió tindrem per repartir beneficis, i més dividends acabarem repartint, dividends que es podien haver quedat a l'empresa en forma de reserves i servir per finançar-nos. Per això hi ha economistes que calculen el cost de finançar-nos amb accions calculant quants dividends nous haurem de repartir, perquè això es un cost.
PERÒ: Si a les PAU us pregunten quines fonts tenen un cost FINANCER, només heu de dir les que tenen un cost explícit, és a dir, les que tenen un preu clar al contracte en sí, i per tant no en tindrien ni les accions ni el crèdit comercial, a més de les internes.
PERÒ: Si a les PAU us pregunten quines fonts tenen un cost FINANCER, només heu de dir les que tenen un cost explícit, és a dir, les que tenen un preu clar al contracte en sí, i per tant no en tindrien ni les accions ni el crèdit comercial, a més de les internes.
És dolent per a l'accionista que l'empresa es financïi amb reserves?
A les PAU insisteixen molt en preguntar això. Ho pregunten perquè cal tenir en compte que si l'empresa es queda beneficis per finançar les seves inversions no està repartint aquests beneficis en forma de dividends als accionistes, i sembla que aquests surtin perdent. Això és veritat. Amb la qual cosa, encara que sapiguem que per a l'empresa pot ser beneficiós comptar amb uns recursos que no haurem de tornar a ningú (per exemple, per finançar projectes d'un cert risc), hem de dir que sí, que aquest és el seu inconvenient, que repartirem menys beneficis als accionistes.
No confonguis comparar accions i obligacions des del punt de vista de l'empresa que es vol finançar, i fer-ho des del punt de vista de l'inversor!
Si comparem accions i obligacions des del punt de vista de l'empresa que emet unes o altres per aconseguir diners, en el primer cas estarà fent servir recursos propis, afegint socis als que ja hi havia, i en el segon n'estarà fent servir d'aliens, "demanant prestats" els diners que aconsegueix venent obligacions, en el sentit que haurà de tornar aquests diners amb un interès prefixat exactament igual que si els demanés al banc. Tindrà per tant, a més, un cost explícit (aquest interès), que en el cas de les accions no tindrà.
Des del punt de vista de l'inversor, en canvi, la reflexió és diferent: comprar accions és comprar actius de renda variable, amb els que podrem guanyar molts diners o arribar a perdre'ls, i conceptualment a més ens estarem convertint en socis de l'empresa en què invertim. En comprar obligacions, pel contrari, estem invertint en actius de renda fixa: en comprar-les, sabem exactament quan es tornaran els diners i amb quin interès. Som creditors de l'empresa, i res més.
Si comparem accions i obligacions des del punt de vista de l'empresa que emet unes o altres per aconseguir diners, en el primer cas estarà fent servir recursos propis, afegint socis als que ja hi havia, i en el segon n'estarà fent servir d'aliens, "demanant prestats" els diners que aconsegueix venent obligacions, en el sentit que haurà de tornar aquests diners amb un interès prefixat exactament igual que si els demanés al banc. Tindrà per tant, a més, un cost explícit (aquest interès), que en el cas de les accions no tindrà.
Des del punt de vista de l'inversor, en canvi, la reflexió és diferent: comprar accions és comprar actius de renda variable, amb els que podrem guanyar molts diners o arribar a perdre'ls, i conceptualment a més ens estarem convertint en socis de l'empresa en què invertim. En comprar obligacions, pel contrari, estem invertint en actius de renda fixa: en comprar-les, sabem exactament quan es tornaran els diners i amb quin interès. Som creditors de l'empresa, i res més.
Quina és la diferència fonamental entre una OPV (Oferta Pública de Venda) i una OPS (Oferta Pública de Subscripció)?
L'Oferta Pública de Venda és l'operació en la que una empresa ven les seves accions ja existents; l'Oferta Pública de Subscripció, en canvi, ofereix accions noves, que es creen en aquell moment, fruit d'una ampliació de capital. L'OPV bàsicament es fa quan els accionistes d'una empresa (un, diversos o fins i tot, tots) voten que volen vendre les seves accions. Una OPS, però, es realitza quan l'empresa amplia capital, cosa que generalment té lloc quan l'empresa és molt rendible i vol fer noves inversions (però quan, pel que sigui, els accionistes ja existents no estan interessats en adquirir les noves accions, i les ofereixen a accionistes nous). Evidentment, normalment té molt millor acollida una OPS, que indica que l'empresa vol fer més inversions i això en principi és molt bon senyal, que una OPV, que sol significar que hi ha accionistes que volen deixar l'empresa.
L'Oferta Pública de Venda és l'operació en la que una empresa ven les seves accions ja existents; l'Oferta Pública de Subscripció, en canvi, ofereix accions noves, que es creen en aquell moment, fruit d'una ampliació de capital. L'OPV bàsicament es fa quan els accionistes d'una empresa (un, diversos o fins i tot, tots) voten que volen vendre les seves accions. Una OPS, però, es realitza quan l'empresa amplia capital, cosa que generalment té lloc quan l'empresa és molt rendible i vol fer noves inversions (però quan, pel que sigui, els accionistes ja existents no estan interessats en adquirir les noves accions, i les ofereixen a accionistes nous). Evidentment, normalment té molt millor acollida una OPS, que indica que l'empresa vol fer més inversions i això en principi és molt bon senyal, que una OPV, que sol significar que hi ha accionistes que volen deixar l'empresa.
Com recomanar una font de finançament als exercicis que ho demanen (PAU, sobretot)
És clar que la pista principal per poder recomanar una font o una altra ens la donen els detalls que apareixen a l'enunciat sobre la situació de l'empresa, però moltes vegades no resulta tan fàcil saber com fer servir aquesta informació.
Els trucs són:
1) Pensa en els tres criteris de classificació de fonts de finançament, i quin tipus de font, dins cada classificació, li aniria millor a l'empresa en la situació que se't presenta: si externa o interna, pròpia o aliena i a curt termini o a llarg termini. Un cop hagis decidit quines tres propietats tindria la font ideal, enumeres les que existeixin amb aquestes tres propietats. Per decidir-te per una de les dues opcions dins cada criteri (si és millor aliena o pròpia, etc) el que has de fer és buscar pistes a l'enunciat. Si de alguna de les tres classificacions no trobessis cap informació (de fet és molt rar que en trobis de totes) el que has de fer és comentar igualment que la font en qüestió podria ser una cosa o l'altra dins aquesta classificació, però sempre esmentar les tres coses.
2) Un cop recomanis les dues fonts que creguis que són millors, sempre digues també com a mínim un inconvenient de totes dues.
Et poso un exemple perquè vegis què vull dir. Imagina l'exercici següent (PAU 2010):
L’empresa decideix adquirir una nova màquina que té un cost de compra de
18.000 €. Per a pagar-la farà servir la meitat del disponible que té actualment
i, per a cobrir la resta de l’import, pensa recórrer a finançament aliè. Calculeu
l’import del deute necessari i indiqueu, en vista de la situació financera de
l’empresa, quins tipus d’instruments financers podria utilitzar (assenyaleu-ne
dos com a mínim i expliqueu en què consisteixen)
A l'empresa li cal demanar 17200 euros (que no és massa), perquè d'apartats anteriors de l'exercici sabíem que al seu balanç comptava amb 1600 euros de disponible, amb la qual cosa ara sabem que en farà servir 800 per pagar la màquina. Queden per pagar, per tant, 17200 euros (encara que no sembli important per a la resposta, digueu sempre quin és l'import del deute si en teniu la informació, perquè es vegi que us interessa l'exercici i que sabeu el que esteu fent). Hem de saber, a més, que a l'apartat anterior ens havia sortit un resultat de la ràtio de liquiditat molt baix, més petit que 1, i que l'empresa estava per tant en perill de suspensió de pagaments.
1) Com decidim quines propietats ha de tenir la font ideal? Anem classificació per classificació:
-Pròpia o aliena? Això es decideix segons l'empresa estigui molt endeutada o no. SI l'enunciat no en digués res, podríem de fet recomanar-ne una de pròpia, dient que ja té prou problemes per tornar els seus deutes, però com que diu que la font ha de ser aliena, en aquest cas és molt senzill decidir. No passa res, de totes maneres, ja que l'empresa té problemes per pagar els deutes a curt termini , però no a llarg. Podríem dir això per justificar la tria d'una font aliena, fins i tot encara que no ho haguem decidit nosaltres, perquè es vegi que sabem molt :)
-Interna o externa? Les fonts internes només són dues, les amortitzacions i les reserves, i totes dues són pròpies, o sigui que és fàcil: només les recomanarem si veiem alguna dada a l'enunciat que ens faci pensar en això, o si hem decidit abans que la font ha de ser pròpia. Si és aliena, ha de ser externa sí o sí.
-A curt termini o a llarg termini? Això es decideix tenint en compte dos factors: quin tipus d'actiu finançarem amb els diners i com està l'empresa a curt termini, si pot pagar els seus deutes amb facilitat o no. En el nostre cas, d'una banda sabem que l'actiu que es finançarà (una màquina) és actiu no corrent, i per tant tindria més sentit finançar-la amb passiu no corrent, és a dir , a llarg termini (totes aquestes idees escriviu-les al paper, que es vegi tot el que penseu!). Però és que, a més, sabem que l'empresa té problemes per tornar els deutes a curt termini, amb la qual cosa no té cap sentit que s'endeuti més a aquest termini.
2) Conclusió: l'empresa hauria de decidir-se per una ont aliena, externa i a llarg termini. Quines n'hi ha? De les que n'hi hagi, trieu-ne dues, les que vulgueu, tot explicant els avantatges que tenen, i després sempre afegiu els inconvenients.
Us enganxo aquí la solució que proposa la pròpia organització de les PAU, perquè vegeu quin tipus de cosa busquen i comproveu si vosaltres hauríeu dit, amb el meu ajut, coses semblants a les que esperen de vosaltres -com podreu veure no hi inclouen inconvenients de les fonts, però feu me cas a mi! :)-:
SOLUCIÓ:
Tipus d’instruments financers:
Donat que són inversions en immobilitzats i considerant que la ràtio de liquiditat que
presenta l’empresa actualment és massa baixa, el deute a demanar hauria de ser tot a
llarg termini.
Dues opcions d’endeutament a llarg termini possibles serien, per exemple, els préstecs
llarg termini i les operacions de lísing o arrendament financer.
En el cas del préstec a llarg termini, l’empresa demanaria l’import del deute a una
institució de crèdit (bancs, caixes d’estalvi, cooperatives de crèdit, etc.) per poder finançar
l’adquisició de la màquina, quantitat a tornar en diversos anys amb els interessos
corresponents segons les condicions establertes.
El lísing o arrendament financer és un sistema de finançament mitjançant el qual
l’empresa pot incorporar algun element d’actiu fix a canvi d’unes quotes d’arrendament.
Més concretament, consisteix en un contracte de lloguer amb opció de compra en el qual
l’empresa aniria pagant unes quotes periòdiques (al llarg de la durada de l’operació que
coincideix normalment amb la vida econòmica de l’element patrimonial en qüestió), en les
quals estarien incloses l’amortització del bé i els interessos del deute. Quan finalitza el
període d’arrendament es pot tornar el bé a l’empresa de lísing o bé comprar-lo segons el
preu fixat en el contracte.
Els trucs són:
1) Pensa en els tres criteris de classificació de fonts de finançament, i quin tipus de font, dins cada classificació, li aniria millor a l'empresa en la situació que se't presenta: si externa o interna, pròpia o aliena i a curt termini o a llarg termini. Un cop hagis decidit quines tres propietats tindria la font ideal, enumeres les que existeixin amb aquestes tres propietats. Per decidir-te per una de les dues opcions dins cada criteri (si és millor aliena o pròpia, etc) el que has de fer és buscar pistes a l'enunciat. Si de alguna de les tres classificacions no trobessis cap informació (de fet és molt rar que en trobis de totes) el que has de fer és comentar igualment que la font en qüestió podria ser una cosa o l'altra dins aquesta classificació, però sempre esmentar les tres coses.
2) Un cop recomanis les dues fonts que creguis que són millors, sempre digues també com a mínim un inconvenient de totes dues.
Et poso un exemple perquè vegis què vull dir. Imagina l'exercici següent (PAU 2010):
L’empresa decideix adquirir una nova màquina que té un cost de compra de
18.000 €. Per a pagar-la farà servir la meitat del disponible que té actualment
i, per a cobrir la resta de l’import, pensa recórrer a finançament aliè. Calculeu
l’import del deute necessari i indiqueu, en vista de la situació financera de
l’empresa, quins tipus d’instruments financers podria utilitzar (assenyaleu-ne
dos com a mínim i expliqueu en què consisteixen)
A l'empresa li cal demanar 17200 euros (que no és massa), perquè d'apartats anteriors de l'exercici sabíem que al seu balanç comptava amb 1600 euros de disponible, amb la qual cosa ara sabem que en farà servir 800 per pagar la màquina. Queden per pagar, per tant, 17200 euros (encara que no sembli important per a la resposta, digueu sempre quin és l'import del deute si en teniu la informació, perquè es vegi que us interessa l'exercici i que sabeu el que esteu fent). Hem de saber, a més, que a l'apartat anterior ens havia sortit un resultat de la ràtio de liquiditat molt baix, més petit que 1, i que l'empresa estava per tant en perill de suspensió de pagaments.
1) Com decidim quines propietats ha de tenir la font ideal? Anem classificació per classificació:
-Pròpia o aliena? Això es decideix segons l'empresa estigui molt endeutada o no. SI l'enunciat no en digués res, podríem de fet recomanar-ne una de pròpia, dient que ja té prou problemes per tornar els seus deutes, però com que diu que la font ha de ser aliena, en aquest cas és molt senzill decidir. No passa res, de totes maneres, ja que l'empresa té problemes per pagar els deutes a curt termini , però no a llarg. Podríem dir això per justificar la tria d'una font aliena, fins i tot encara que no ho haguem decidit nosaltres, perquè es vegi que sabem molt :)
-Interna o externa? Les fonts internes només són dues, les amortitzacions i les reserves, i totes dues són pròpies, o sigui que és fàcil: només les recomanarem si veiem alguna dada a l'enunciat que ens faci pensar en això, o si hem decidit abans que la font ha de ser pròpia. Si és aliena, ha de ser externa sí o sí.
-A curt termini o a llarg termini? Això es decideix tenint en compte dos factors: quin tipus d'actiu finançarem amb els diners i com està l'empresa a curt termini, si pot pagar els seus deutes amb facilitat o no. En el nostre cas, d'una banda sabem que l'actiu que es finançarà (una màquina) és actiu no corrent, i per tant tindria més sentit finançar-la amb passiu no corrent, és a dir , a llarg termini (totes aquestes idees escriviu-les al paper, que es vegi tot el que penseu!). Però és que, a més, sabem que l'empresa té problemes per tornar els deutes a curt termini, amb la qual cosa no té cap sentit que s'endeuti més a aquest termini.
2) Conclusió: l'empresa hauria de decidir-se per una ont aliena, externa i a llarg termini. Quines n'hi ha? De les que n'hi hagi, trieu-ne dues, les que vulgueu, tot explicant els avantatges que tenen, i després sempre afegiu els inconvenients.
Us enganxo aquí la solució que proposa la pròpia organització de les PAU, perquè vegeu quin tipus de cosa busquen i comproveu si vosaltres hauríeu dit, amb el meu ajut, coses semblants a les que esperen de vosaltres -com podreu veure no hi inclouen inconvenients de les fonts, però feu me cas a mi! :)-:
SOLUCIÓ:
Tipus d’instruments financers:
Donat que són inversions en immobilitzats i considerant que la ràtio de liquiditat que
presenta l’empresa actualment és massa baixa, el deute a demanar hauria de ser tot a
llarg termini.
Dues opcions d’endeutament a llarg termini possibles serien, per exemple, els préstecs
llarg termini i les operacions de lísing o arrendament financer.
En el cas del préstec a llarg termini, l’empresa demanaria l’import del deute a una
institució de crèdit (bancs, caixes d’estalvi, cooperatives de crèdit, etc.) per poder finançar
l’adquisició de la màquina, quantitat a tornar en diversos anys amb els interessos
corresponents segons les condicions establertes.
El lísing o arrendament financer és un sistema de finançament mitjançant el qual
l’empresa pot incorporar algun element d’actiu fix a canvi d’unes quotes d’arrendament.
Més concretament, consisteix en un contracte de lloguer amb opció de compra en el qual
l’empresa aniria pagant unes quotes periòdiques (al llarg de la durada de l’operació que
coincideix normalment amb la vida econòmica de l’element patrimonial en qüestió), en les
quals estarien incloses l’amortització del bé i els interessos del deute. Quan finalitza el
període d’arrendament es pot tornar el bé a l’empresa de lísing o bé comprar-lo segons el
preu fixat en el contracte.
Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.
