Economia: coses complicades d'entendre
Models de mercat
-El mercat dels llibres i el de la realitat
Quan estudiàvem el mercat, al tema anterior, vam veure que tant empreses com consumidors estan totalment condicionats per oferta i demanda, és a dir, per la resta d'empreses i de consumidors, a l'hora de comprar en un cas i de vendre en l'altre. Per sí sols, cadascú, no poden decidir res: el preu d'equilibri els venia donat per la confluència d'interessos de tothom. S'assembla una mica a votar a unes eleccions: sembla que el teu vot no canviï res, que una sola persona no decideixi res, i és veritat que un individu no pot suposar cap canvi en la decisió final; la decisió li ve "imposada" pel que han votat tots els ciutadans, inclòs ell. Una empresa a un mercat de competència perfecta viu així: "vota" el que voldria oferir a cada preu (és el que seria la seva taula d'oferta), però després ha d'acceptar el preu resultant de la "votació" de totes les empreses i tots els consumidors que actuen a aquest mercat sense poder modificar-lo.
En canvi, al món real ens trobem que no és aquesta la situació en pràcticament cap cas. Les gran empreses, que són per tot arreu, tenen poder per apujar els preus, modelar els gustos dels consumidors, impedir que entrin empreses noves al mercat...sembla que controlin elles el mercat en comptes d'acceptar el que ell "digui". Això és perquè al món real rarament es dóna la competència perfecta; es donen diferents models de mercat que donaran més o menys poder a les empreses.
-Les condicions de la competència perfecta
La competència perfecta és un model. No existeix a la realitat. En economia fem servir models que representen mons molt simples, per després poder analitzar els que sí es donen a la realitat, per comparació. I això és el que fem quan posem aquestes quatre condicions: pintem un mercat tan pur com impossible, de manera que, en fixar-nos en els que existeixen de debò, puguem fer-nos a la idea de quina o quines de aquestes condicions no es compleixen, i així comprendre millor el seu funcionament.
Les condicions perquè a un mercat es doni competència perfecta són quatre:
1- Que hi hagi molts compradors i molts venedors
2- Que els béns oferts pels diferents venedors siguin idèntics o com a mínim homogenis pel que fa a la seva capacitat de resoldre una necessitat.
3- Que hi hagi informació perfecta: que tant productors com consumidors coneguin perfectament les condicions en què operen oferta i demanda.
4- Que hi hagi llibertat d'entrada i sortida d'empreses: és necessari que qualsevol persona que vulgui pugui començar a produir al mercat, o sortir-ne si és el que vol.
Doncs bé: si es compleixen aquestes quatre condicions ES COMPLIRÀ AUTOMÀTICAMENT UNA CINQUENA, que a més només es complirà en aquest cas, i que és per tant suficient per sí mateixa perquè hi hagi competència perfecta: que totes les empreses siguin PREU-ACCEPTANTS. Això vol dir que el preu al què vendran els seus productes els ve donat pel mercat, és una dada amb que han de comptar però sobre la que no poden influir.
|
- El funcionament del mercat de competència perfecta
Com que les empreses en competència perfecta són preu-acceptants, una característica especial d'aquest tipus de mercat és que les corbes de demanada INDIVIDUAL (la dels potencials compradors de l'empresa, només) i la DEL MERCAT (la de totes les persones que volen comprar aquest bé) tenen un pendent diferent: mentre que la del mercat té pendent negatiu, com és habitual, la de l'empresa és TOTALMENT HORITZONTAL. La raó és simplement que l'empresa no pot triar preus. Tal i com es mostra a la imatge, la corba de demanda de mercat, és a dir, la quantitat del bé que les famílies voldrien comprar per a cada hipotètic preu, sí té pendent negatiu, perquè aquesta quantitat serà més petita segons el preu sigui més gran. Ara bé, un cop aquesta demanda es troba amb l'oferta corresponent, i s'arriba a l'equilibri de mercat, el preu d'equilibri queda "fixat" per als milers d'empreses petites que formen aquesta oferta: queda fixat i no podran fer-hi res més. Han "votat", a la seva manera, formant part de l'oferta, però un cop fixat el preu, ja només podran decidir quina quantitat produiran A AQUEST PREU (s'assembla una mica a votar a unes eleccions: tothom opina, i l'opinió de tots, sumada, en determina el resultat, però després tothom ha d'acceptar el que ha sortit i no ho pot canviar). El preu, un cop determinat, és invariable i és únic: per això la corba de demanda individual, aquella a què s'enfronta cada empresa sola, és horitzontal: perquè només té demanda, només hi ha famílies disposades a comprar-li, a aquest preu. Els altres preus simplement no existeixen. La quantitat, en canvi, sí la pot triar: de fet, pot produir tant com vulgui, que de cap manera inundarà el mercat, donada la seva petita mida. Per això la línia és horitzontal: totes les quantitats possibles s'associen al mateix preu. - Què vol dir que en competència perfecta no hi ha beneficis? Diem que, a llarg termini, els beneficis de les empreses que operen en un mercat de competència perfecta són NORMALS, o NULS, que vol dir que no s'emporten més diners que aquells que cobreixen tots els costos, inclosos els sous dels treballadors i allò que li correspon a l'empresari per haver aportat el capital. O sigui, que no tinguin beneficis extra no vol dir que les persones que hi treballen no puguin viure de l'activitat empresarial, o que l'empresa no funcioni: l'empresa pot ser molt rendible i generar diners per remunerar tot el que s'hi posa. El que no hi haurà serà més que això, a llarg termini. Simplement perquè, si n'hi hagués més, entrarien noves empreses al mercat per repartir-se aquest benefici extra (recordeu que en competència perfecta la seva incorporació és lliure i sense barreres). En entrar-hi, la corba d'oferta del mercat es veurà desplaçada a la dreta per l'augment de la producció i, en conseqüència, el preu d'equilibri al que hauran de vendre totes les empreses es reduirà, fins al punt en què ningú guanyi ni un euro per sobre dels seus costos. Així, podem dir que a llarg termini el mercat perfectament competitiu s'estabilitzarà en aquell punt en què, d'una banda, es cobreixin tots els costos de producció, de manera que valgui la pena produir, però, de l'altra, no es generi ni un euro extra que faci que entrin noves empreses al mercat. |
|
- Què vol dir competència imperfecta?
La denominació "competència imperfecta" cobreix tots els escenaris en què no es donen les quatre condicions que li demanem a un mercat perquè sigui de competència perfecta, i per tant podem dir que SI ALGÚ POT VENDRE A UN MERCAT A UN PREU MÉS ALT QUE EL D'EQUILIBRI, PER LA RAÓ QUE SIGUI, EXISTEIX COMPETÈNCIA IMPERFECTA.
- Per què diem que el monopolista s'enfronta a una demanda amb pendent negatiu? Què ha de decidir doncs?
En competència perfecta cada empresa s'enfronta a una demanda horitzontal simplement perquè no pot variar el preu al què ven els productes. Gràficament, això es tradueix en una línia horitzontal, perquè tindrà una demanda de les unitats que vulgui, però sempre al mateix preu (per definició ella sola no pot inundar el mercat, té una producció tan petita en comparació al total de producte que s'hi ven, que pot fabricar tot el que vulgui, sense limitacions). Per sobre i per sota d'aquest preu, la seva demanda és zero.
En monopoli, en canvi, com que les empreses sí poden variar el preu i seguir tenint demanda, la línia que surt en representar-la tindrà pendent negatiu. Tindran demanda a qualsevol preu, però, lògicament, aquests serà menor com més alt sigui el preu del bé.
En conseqüència, el monopolista decideix la quantitat que produirà i el preu de venda del producte, sempre estudiant la seva demanda. A diferència que les empreses que treballen en competència perfecta, que només podran decidir-ne la quantitat.
- Què és exactament un monopoli "natural"? Per què té aquest nom?
Quan existeix un monopoli de control estatal normalment és perquè es tracta d'un monopoli NATURAL, que és el que té lloc quan a un mercat els costos fixos d'engegar l'activitat són tan alts que no val la pena que hi hagi dues empreses que els paguin, des del punt de vista de la despesa de recursos que això suposa per a la societat. Un exemple clar és el ferrocarril: el més eficient, des del punt de vista dels recursos i del paisatge, per a una societat, és que només una empresa inverteixi en la xarxa de vies i després en tregui profit. Per això el ferrocarril es pot considerar un monopoli natural. El que sí que es fa, per assegurar-nos que tots els beneficis no van a mans d'una persona privada en concret (i només una), és que aquests monopolis els porti el sector públic, de manera que els beneficis tornin als ciutadans.
- Què defineix un oligopoli?
A un oligopoli no hi ha competència perfecta, perquè hi ha poques empreses oferents del producte en qüestió. No només una, com al monopoli, però no massa. Com que són poques, docs, sí tindran poder de apujar el preu per sobre del de equilibri, creant una situació de competència imperfecta. En aquest sentit, l'oligopoli s'assembla al monopoli: els oferents sí tenen poder sobre el preu. Hi ha una diferència important, però, entre operar a un i altre mercats: a l'oligopoli, les empreses no són del tot lliures per decidir preus i quantitats, com fa el monopolista (que depèn només de la seva demanda i costos), sinó que han d'estar pendents les unes de les altres, perquè, d'entrar en una guerra de preus, la situació s'assemblaria molt a un mercat de competència perfecta: perdrien el control sobre els preus. Poden decidir, per tant, però sempre en funció de la resta.
- Com es decideixen els preus als oligopolis, doncs?
Les empreses oligopolistes, llavors, han de determinar els preus basant-se en la seva funció de demanda, d'una banda, i en les reaccions que esperen que puguin tenir les seves rivals, de l'altra. Això comporta un grau d'incertesa notable, i per aquesta raó hi ha tres maneres bàsiques de fixar preus a l'oligopoli:
1- Arribar a acords i formar un CÀRTEL, col·laborant entre totes les empreses que formen l'oligopoli en comptes de competir, constituint, en la pràctica, un monopoli. Dins un càrtel es pot operar repartint-se el mercat directament (actuant com una sola empresa de facto) o només acordant els preus i fent-ne servir el mateix.
La qüestió és que els càrtels estan prohibits, per afavorir que existeixi la competència i evitar l'abús de poder que suposa un monopoli. Existeixen càrtels, però, ja siguin il·legals o supranacionals. El més famós és probablement l'OPEP, l'Organització de Països Exportadors de Petroli. Com que es tracta de països, no hi ha cap tribunal per sobre que pugui prohibir-los actuar com a càrtel. Periòdicament es reuneixen per acordar la producció de petroli i regular-ne així els preus.
2- Iniciar guerres de preus, que és precisament el que es vol evitar formant un càrtel. Si s'entra en una guerra de preus, intentant augmentar la quota de mercat d'una empresa treient-l'hi a les de la competència, la situació no seria diferent en la pràctica d'un mercat de competència perfecta, i els preus acabarien baixant fins al punt que els beneficis extra deixessin d'existir.
Als càrtels, les empreses tenen incentius permanents per trencar els acords a què han arribat, perquè si un dels seus membres decideix abaixar el preu ni que sigui en molt poca proporció, augmentarà la seva quota de mercat espectacularment, a costa de la resta de l'oligopoli. Per tant, aquests temptació és constantment present, i els càrtels són intrínsecament inestables. Alhora, però, tots saben que si alguna trenca l'acord el més probable és que s'iniciï una guerra de preus que acabi restant beneficis al càrtel sencer a mig termini, podent arribar a fer-los desaparèixer del tot.
Per aquesta raó, els acords sempre existiran al si dels oligopolis, però seran inestables per definició.
De totes maneres, com es fan efectius aquests acords, si els càrtels estan prohibits?
3- Arribant a a acords menys explícits: a la realitat, però, com que els càrtels no estan permesos, el que fan les empreses oligopolistes per evitar entrar en guerres de preus és acordar preus però no oficialment; no fixen exactament el mateix preu, els posen molt semblants i els van abaixant o apujant tots alhora (de manera extraoficial, també, perquè es tracta igualment d'una mesura il·legal). De fet, el més normal als mercats oligopolistes és que hi hagi un líder (una empresa amb més clients i més despesa publicitària) que marqui el preu, i uns seguidors (la resta de l'oligopoli) que fixen un preu una mica per sota del del líder i segueixen els canvis que ell proposa.
La denominació "competència imperfecta" cobreix tots els escenaris en què no es donen les quatre condicions que li demanem a un mercat perquè sigui de competència perfecta, i per tant podem dir que SI ALGÚ POT VENDRE A UN MERCAT A UN PREU MÉS ALT QUE EL D'EQUILIBRI, PER LA RAÓ QUE SIGUI, EXISTEIX COMPETÈNCIA IMPERFECTA.
- Per què diem que el monopolista s'enfronta a una demanda amb pendent negatiu? Què ha de decidir doncs?
En competència perfecta cada empresa s'enfronta a una demanda horitzontal simplement perquè no pot variar el preu al què ven els productes. Gràficament, això es tradueix en una línia horitzontal, perquè tindrà una demanda de les unitats que vulgui, però sempre al mateix preu (per definició ella sola no pot inundar el mercat, té una producció tan petita en comparació al total de producte que s'hi ven, que pot fabricar tot el que vulgui, sense limitacions). Per sobre i per sota d'aquest preu, la seva demanda és zero.
En monopoli, en canvi, com que les empreses sí poden variar el preu i seguir tenint demanda, la línia que surt en representar-la tindrà pendent negatiu. Tindran demanda a qualsevol preu, però, lògicament, aquests serà menor com més alt sigui el preu del bé.
En conseqüència, el monopolista decideix la quantitat que produirà i el preu de venda del producte, sempre estudiant la seva demanda. A diferència que les empreses que treballen en competència perfecta, que només podran decidir-ne la quantitat.
- Què és exactament un monopoli "natural"? Per què té aquest nom?
Quan existeix un monopoli de control estatal normalment és perquè es tracta d'un monopoli NATURAL, que és el que té lloc quan a un mercat els costos fixos d'engegar l'activitat són tan alts que no val la pena que hi hagi dues empreses que els paguin, des del punt de vista de la despesa de recursos que això suposa per a la societat. Un exemple clar és el ferrocarril: el més eficient, des del punt de vista dels recursos i del paisatge, per a una societat, és que només una empresa inverteixi en la xarxa de vies i després en tregui profit. Per això el ferrocarril es pot considerar un monopoli natural. El que sí que es fa, per assegurar-nos que tots els beneficis no van a mans d'una persona privada en concret (i només una), és que aquests monopolis els porti el sector públic, de manera que els beneficis tornin als ciutadans.
- Què defineix un oligopoli?
A un oligopoli no hi ha competència perfecta, perquè hi ha poques empreses oferents del producte en qüestió. No només una, com al monopoli, però no massa. Com que són poques, docs, sí tindran poder de apujar el preu per sobre del de equilibri, creant una situació de competència imperfecta. En aquest sentit, l'oligopoli s'assembla al monopoli: els oferents sí tenen poder sobre el preu. Hi ha una diferència important, però, entre operar a un i altre mercats: a l'oligopoli, les empreses no són del tot lliures per decidir preus i quantitats, com fa el monopolista (que depèn només de la seva demanda i costos), sinó que han d'estar pendents les unes de les altres, perquè, d'entrar en una guerra de preus, la situació s'assemblaria molt a un mercat de competència perfecta: perdrien el control sobre els preus. Poden decidir, per tant, però sempre en funció de la resta.
- Com es decideixen els preus als oligopolis, doncs?
Les empreses oligopolistes, llavors, han de determinar els preus basant-se en la seva funció de demanda, d'una banda, i en les reaccions que esperen que puguin tenir les seves rivals, de l'altra. Això comporta un grau d'incertesa notable, i per aquesta raó hi ha tres maneres bàsiques de fixar preus a l'oligopoli:
1- Arribar a acords i formar un CÀRTEL, col·laborant entre totes les empreses que formen l'oligopoli en comptes de competir, constituint, en la pràctica, un monopoli. Dins un càrtel es pot operar repartint-se el mercat directament (actuant com una sola empresa de facto) o només acordant els preus i fent-ne servir el mateix.
La qüestió és que els càrtels estan prohibits, per afavorir que existeixi la competència i evitar l'abús de poder que suposa un monopoli. Existeixen càrtels, però, ja siguin il·legals o supranacionals. El més famós és probablement l'OPEP, l'Organització de Països Exportadors de Petroli. Com que es tracta de països, no hi ha cap tribunal per sobre que pugui prohibir-los actuar com a càrtel. Periòdicament es reuneixen per acordar la producció de petroli i regular-ne així els preus.
2- Iniciar guerres de preus, que és precisament el que es vol evitar formant un càrtel. Si s'entra en una guerra de preus, intentant augmentar la quota de mercat d'una empresa treient-l'hi a les de la competència, la situació no seria diferent en la pràctica d'un mercat de competència perfecta, i els preus acabarien baixant fins al punt que els beneficis extra deixessin d'existir.
Als càrtels, les empreses tenen incentius permanents per trencar els acords a què han arribat, perquè si un dels seus membres decideix abaixar el preu ni que sigui en molt poca proporció, augmentarà la seva quota de mercat espectacularment, a costa de la resta de l'oligopoli. Per tant, aquests temptació és constantment present, i els càrtels són intrínsecament inestables. Alhora, però, tots saben que si alguna trenca l'acord el més probable és que s'iniciï una guerra de preus que acabi restant beneficis al càrtel sencer a mig termini, podent arribar a fer-los desaparèixer del tot.
Per aquesta raó, els acords sempre existiran al si dels oligopolis, però seran inestables per definició.
De totes maneres, com es fan efectius aquests acords, si els càrtels estan prohibits?
3- Arribant a a acords menys explícits: a la realitat, però, com que els càrtels no estan permesos, el que fan les empreses oligopolistes per evitar entrar en guerres de preus és acordar preus però no oficialment; no fixen exactament el mateix preu, els posen molt semblants i els van abaixant o apujant tots alhora (de manera extraoficial, també, perquè es tracta igualment d'una mesura il·legal). De fet, el més normal als mercats oligopolistes és que hi hagi un líder (una empresa amb més clients i més despesa publicitària) que marqui el preu, i uns seguidors (la resta de l'oligopoli) que fixen un preu una mica per sota del del líder i segueixen els canvis que ell proposa.
Economia per a estudiants de batxillerat de l'IES Europa, i per a tots por Blanca Gómez López se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.
